“El sabater, el més mal calçat”, deia l’àvia Neus. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió viu per homenatjar la dita. Avui fa 72 hores del comiat (amb diürnitat, però amb traïdoria) de la Mònica Terribas i pinta que tindrem el mateix nivell d’explicacions que amb la sortida de Laura Rosel del FAQS. Al darrere hi ha espès i menut d’intrigues, lluites pel poder i models polítics de comunicació pública, però se’ls guarden com si la comunicació pública (paguem tots) fos el seu jardí particular. Ja veurem si avui després de la trobada del director de Catalunya Ràdio amb el consell de direcció de la CCMA expliquen res al gran públic. A la ciutadania, ens tenen en compte per dir-nos cada mes que TV3 va la primera (no juga ningú més a la seva lliga) i per demanar-nos més quartos (que quan no és per naps és per nesples, però mai fan prou amb els 243 milions d’euros fixos). Deia en Jordi Basté en acomiadar la seva competència dels darrers set anys que les cadires dels matinals de la ràdio són punxegudes. Val. Ja tenim títol. Però qui els fa punxegudes les cadires? Surten punxegudes de fàbrica? No m’ho puc creure. Fabriquen les cadires conforme normes ISO ortodoxes i dia a dia algú hi posa les punxes fins que te n’afartes i t’acomiades gairebé a la francesa amb un missatge tan poètic com críptic però en què s’entén tot. Ja trobaran qui ho faci “com ells volen”. Qui són ells? Els ciutadans que paguem, no. Ningú ens consulta.