Per una nova Solidaritat

L'estiu del 2008 la Societat Catalana de Sociologia va publicar una radiografia del país. En el pròleg s'afirmava que Catalunya és un país perplex per haver deixat de ser el motor de l'economia i de la modernitat de l'Estat, per la necessitat de fer front a una nova onada migratòria i per la ràpida transformació de la societat, que crea nous dilemes culturals i posa a prova els referents col·lectius tradicionals. A la llista només hi mancava la perplexitat provocada en comprovar l'animadversió que la qüestió estatutària produí arreu de l'Estat. Després va arribar l'esclat de la crisi. De la perplexitat vàrem passar a la negació del problema. Finalment, l'estadi actual: la depressió amb la desorientació social, assenyalada pels sociòlegs de l'IEC, com a teló de fons.

Tal com s'han adonat intel·ligentment els publicistes de la campanya de CiU pel canvi, Catalunya necessita recuperar la il·lusió. Una il·lusió, però, que només pot venir de bastir grans propòsits col·lectius, de dotar-nos d'un nord que superi la profunda desorientació social en què ens trobem. Els defensors de la crisi com un mer estat psicosocial no entenen la importància de fer una diagnosi correcta de la malaltia per superar-la. Cal doncs reconèixer la gravetat de la crisi per posar-nos fites a l'altura de les circumstàncies. Reconeguem, però, les dificultats. Catalunya no té totes les competències necessàries per fer front a la crisi. Reforma fiscal, laboral o financera s'escapen del seu àmbit competencial. Compte amb les lectures apressades. Moltes d'elles tampoc recauen, ni per capacitat ni per origen, en el govern de l'Estat. El motor de moltes d'aquestes mesures es troba ja en els nostres poderosos veïns de la Unió.

En aquest context, Catalunya pot i ha de desenvolupar una agenda pròpia. Un marc que reconegui la magnitud de la crisi, que doni exemple d'unitat social i política i que transmeti al ciutadà consciència de saber on anem. Aquest darrer punt és fonamental. Donada la coincidència de diagnosis, la base per a un gran acord de país és més que possible. Sabem el que el país necessita en les infraestructures i les relacions laborals, en autonomia fiscal i competencial, en reforma financera. El tronc central per a la unitat ja hi és.

Donada la dimensió dels reptes, el pròxim govern català no podrà governar tot sol. Fins i tot, encara que la composició parlamentària ho permetés. Catalunya, però, ha demostrat en el seu passat que es pot unir davant dels grans reptes. El futur govern necessitarà aquesta unitat per fer front als reptes a venir. Recuperem aquí la lectura d'Amadeu Hurtado, Quaranta anys d'advocat, per inspirar-nos en el moviment social, sentimental i polític que va forjar la Solidaritat Catalana. Aquesta és la línia, inevitable, a seguir.

Si una cosa ha fet bé l'actual govern ha estat no deixar les grans polítiques (competitivitat, educació, immigració) en mans del rodet parlamentari. Els reptes actuals demanen una nova Solidaritat Catalana, un moviment d'arrel espiritual i que ens aixequi col·lectivament. Esperem que el missatge arribi i traspassi. La unió no fa la força, en les circumstàncies actuals simplement posa les bases per encarar el futur. Assolir un gran propòsit col·lectiu no és un miratge romàntic. Per a la Catalunya dels propers anys és, simple i planerament, una necessitat.