Espècie cínica i suïcida

Una injustícia que encongeix el cor (Salvador Tarradas). Racisme pur i dur (Antònia Paradell). Coratge contra la brutalitat (Puri Molina). Anglesos, alemanys, espanyols... van ser imperialistes rapinyaires, van cometre genocidis (Catalina Coll). La terra, per als que la viuen i treballen (Pilar Vivet). Multinacionals i estats, impunes (Pietat Pérez). Necessiten el nostre suport per resistir (Albert Quintana). Ni ens imaginem què significa obrir una aixeta i que surti aigua (Pilar Armengol). Són algunes de les opinions que lectors i lectores han expressat –al costat de sentiments d’impotència, ràbia, indignació, tristesa– sobre la petita sèrie d’escrits referents a la violència exercida contra activistes pels drets humans i pels drets ambientals. Avui, en el penúltim capítol, més que oferir dades, ens permetem un parell d’idees inspirades per aquestes aportacions. Som una espècie suïcida: sabent que la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic augmenten el risc de futures pandèmies, s’ha aprofitat la Covid-19 per incrementar els atacs a les comunitats indefenses que cuiden els ecosistemes. Som una espècie cínica: la construcció (im)moral del racisme (menyspreu i criminalització de determinades poblacions) pretén justificar l’extermini, l’explotació i l’espoli de recursos (d’ahir i d’avui). En paraules de Josep Maria Francino: “Per als criminals i el poder que els alimenta el futur és el límit de les seves vides, la resta no compta.” I tant que compta: assassinen persones però també cosmovisions, valors i llengües. Demà en parlarem, parlarem de l’espècie solidària.