Raça humana
El caràcter del mascle humà
Argumenten que són bèsties d’una casta especial dotada d’extraordinària valentia i d’un sistema nerviós que els fa immunes al dolor; que són combatents per natura i en gaudeixen; que han nascut per morir en el ruedo; que representen el més sagrat d’una tradició ancestral; que forgen el caràcter del mascle humà. Matusseres, roïnes, injustificables justificacions d’actes violents i immorals que neguen els danys i, per tant, l’existència de víctimes i botxins. I un bé negre amb potes rosses! La realitat: Als galls, els amputen en viu la cresta i els barbons per evitar hemorràgies que els debilitin pel combat, els afilen els esperons –o els en posen d’artificials– per a causar més mal, els afaiten el plomatge i els banyen la pell amb productes irritants d’un roig guerrer. Mentrestant, el públic aposta, guanya i perd diners, s’excita... (no descrivim la lluita de gossos: idèntic suplici). Dels toros en diuen meravelles –l’estampa més noble, brava, tel·lúrica– i de la lidia –la seva llarga agonia– en diuen art i encara s’exhibeix en canals televisius. Cansat, dessagnat (banderillas, puyas), i estocat amb una espasa que no l’encerta a la primera, mai no guanya (quasi) la desigual batalla amb l’home que el tortura i se suposa que això és perquè la intel·ligència s’imposa a la força, olé, olé. No hi ha res de grandiós, ni d’èpic (sorry, Hemingway), ni d’admirable en la crueltat envers un ésser indefens i sensible: la ciència ha demostrat que molts animals, inclosos tots els mamífers, tenen capacitat de patir amb consciència. Què diria sobre el caràcter del mascle humà? No evoluciona?