Ahir va fer un any que es va morir Baltasar Porcel i podem celebrar que ha suportat prou bé la corrosiva tendència a l'oblit dins la qual acostumen a caure els escriptors catalans quan se'n van d'aquest món, fins al punt que no resulta exagerat afirmar que l'escriptor en llengua catalana és l'únic ésser més o menys vivent que mor dues vegades: per extinció biològica, com tothom, i per immersió dins el líquid sulfurós de la desmemòria, l'acomplexament i la mala llet, que són agents de putrefacció altament eficaços.

Però Porcel, com dèiem, ha surat per damunt d'aquesta rutina macabra. Per descomptat que sempre es pot demanar més, però al llarg d'aquest any s'han anat succeint, potser no a raig però sí en un degoteig constant, les iniciatives de tota mena que tenien per objectiu evocar la figura o repassar l'obra de qui sens dubte és un dels creadors més importants amb què ha comptat la cultura catalana moderna: per motius obvis, val la pena ressaltar la publicació, per part de l'editorial Destino, del volum antològic El cel i la terra segons Baltasar Porcel, que conté l'únic capítol que l'autor va deixar escrit de la que havia de ser la seva propera novel·la, Els gegants. Per altra banda, i com que hi ha d'haver de tot, tampoc no ha faltat qui ha sortit a fer el paper d'estrassa amb alguna boutade pretesament deprecativa, com ara que el millor que va escriure Porcel van ser els seus articles, o fins i tot amb alguna confessió de profunda misèria moral, involuntàriament abocada en les notes d'algú que deia haver-lo tractat. No passa res, perquè la bel·ligerància dels estrets de pit també és una forma de pervivència.

Fa un parell de dies, el poeta Jaume C. Pons Alorda (que ve de publicar Carn vol dir desaparicions, llibre important com ja ho eren els precedents Cilici i Els estris de la llum) em comentava que últimament havia tornat a llegir algunes novel·les de Porcel i que hi trobava motius de goig que li havien passat per alt en lectures anteriors. Ja és això: Porcel va gosar poder ser gran, i les seves millors novel·les proclamen a cada paràgraf aquest estil de viure i d'escriure que només coneixia una por, i era la de quedar-se curt. Els seus lectors tenim la certesa de poder tornar-hi confiats de no esgotar aquesta grandesa, amb l'alegria tranquil·la de qui arriba a casa, perquè al cap i a la fi el que un escriptor com Porcel llega a la seva gent és una pàtria. La pàtria no és més que això: unes pàgines en què puguem reconèixer el millor de nosaltres mateixos, com a individus i com a comunitat. Pàgines que ens facin sentir orgullosos de pertànyer a la mateixa cultura que l'home que va ser capaç d'escriure-les. Per això Porcel s'imposa i desafia qualsevol forma de precarietat o d'inconsistència. Perdurarà mentre algú de nosaltres desitgi encara ser.