Decreixement per guanyar qualitat

Els hereus viuen per sobre de les seves possibilitats sense que es noti el seu progressiu empobriment fins al cap de molts anys. Quan han acabat els estalvis dels avantpassats hipotequen finques i venen patrimoni. A poc a poc solen acabar en la indigència. Així mateix actuem socialment: gastem més del que la Terra ofereix. Avui la humanitat utilitza l’equivalent a 1,6 terres per subministrar-se recursos i absorbir les deixalles.

Quan a principis de segle es va començar a parlar de decreixement com a única possibilitat de salvació global, ben poques persones s’ho van prendre seriosament. Els qui opinaven que calia canviar radicalment l’orientació econòmica mundial eren motiu de burla i eren titllats de catastrofistes. Hem guanyat conscienciació en pocs anys i ara mateix hi ha gent ben preparada que treballa eficaçment per trobar models econòmics alternatius ben engrescadors; pensem en les propostes del NEF (New Economics Foundation) o les aportacions de l’EBC (Economia del Bé Comú). A més, alguns governs estan fent passos en la bona direcció.

Calen canvis d’hàbits en l’alimentació, el desplaçament, el treball, l’habitatge, etc. Seran més fàcils d’implementar si s’aconsegueix difondre un missatge positiu. Hi ha qui suposava que decréixer significava tornar a les cavernes i treure l’alegria de viure de la gent. És precisament tot el contrari. El PIB és incapaç d’oferir una vida millor per a tothom i cal, doncs, un canvi de paradigma per veure més enllà. En aquesta direcció existeix una fórmula coneguda amb les sigles HPI (índex de felicitat del planeta, en anglès) que consisteix a valorar quatre paràmetres: percepció de benestar dels habitants de cada país en una escala de zero a deu (l’Institut Gallup ha aconseguit mostrejos fiables a partir de dades significatives); esperança de vida (segons dades de les Nacions Unides); nivells de desigualtats entre les persones d’un país atenent el temps que viuen i com de felices se senten i, per últim, la petjada ecològica (mesura tant el consum de recursos com la generació de residus).

La fórmula, força complexa, és discutible i millorable, però el realment rellevant, més que no pas veure els resultats de la classificació actual dels països utilitzant els càlculs comentats, és que es vagi produint un canvi de mentalitat per admetre que, si actualment més d’un 80% de la població mundial viu en països amb dèficit ecològic i utilitza més recursos que no pas els que poden regenerar els seus ecosistemes, s’imposa un bon cop de timó.

El capitalisme financer ens ha portat a situacions d’inestabilitat, de desigualtats escandaloses i provoca un canvi climàtic que no admet dilacions en la reformulació de l’economia. Els diners són necessaris i més ho són per a qui no té el prou per a viure. Però, un cop aconseguits els mínims vitals i uns bons serveis públics com ho són els de l’educació, la sanitat, l’atenció a la vellesa i a les persones en situació de dependència, allò que hauríem de valorar, més que el diner, és el temps: temps per a les relacions socials de qualitat, per experimentar la joia d’estimar, de ser estimat i de sentir-se part harmònica de la natura, temps per a la pràctica de l’activitat física i per al gaudi de béns espirituals com ara la lectura, la creativitat, la música, les arts escèniques i plàstiques, etc. La humanitat té davant seu un dels reptes més interessants dels tots els temps: iniciar un viatge vers una nova era axial on l’amor, la bondat i la bellesa ens agermanin i donin sentit a l’existència.