Opinió

De reüll

Malgrat tot, creixen els arbres

Polina Polsky ho va viure com un crim, però va ser un acte de gràcia

Era un dissabte, 26 d’abril. Va ser el dia més horrorós de la vida de Polina Polsky, metgessa de l’hospital de Prípiat. Li agradaria poder-lo esborrar. “La nit de l’explosió de Txernòbil vam fer 36 avortaments. No tinc paraules per descriure-ho. Els fetus havien absorbit tota la radiació i hi havia malformacions en tots els estadis de l’embaràs.” Les dones, que havien sortit per veure com la central escopia foc al cel de primavera com si fos una meravellosa pluja d’estels; un espectacle de bellesa mortal, arribaven en un estat lamentable, explicava la doctora a Sense ficció de TV3: “Els vam oferir directament que qui volgués avortar podia fer-ho allà mateix.” Ho va viure com un crim, però era un acte de gràcia. El que va passar fa 35 anys a Txernòbil només es pot entendre a partir de veus com la de Polina Polsky. O les que , en solos o corals, corprenen quan es llegeix el llibre de Svetlana Aleksiévitx. És la veu de Liudmilla Ignatenko, la dona del bomber moribund, a qui farà costat, embarassada de sis mesos, per parir una nena que no viurà. O la veu de l’àvia que havent sobreviscut a Stalin no entén per què ha de marxar d’un lloc on tot creix i floreix. Els drons mostren com ara els arbres envaeixen les edificacions comunistes; esquelets de la glòria d’un passat imponent. “No s’ha de tenir por de res”, ressona la lliçó vital de la babuixca . Malgrat tot, creixen els arbres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.