Opinió

Tribuna

‘Lesboomers’

“No serem una societat plural i rica si no som capaços de representar-nos veritablement a totes. I de fet, ens cal, perquè vivim la interseccionalitat que ens fa tres voltes discriminades: com a dones, com a lesbianes i com a velles

Soc una dona de més de cinquanta anys que porta mitja vida vivint amb la mateixa dona, i la veritat és que trobo a faltar la representació del meu model de família. Tenim una vida còmoda, gaudim molt de la cultura, ens encanta cuidar les flors del pati, llegir a la tarda, mirem de tenir hàbits saludables i comencem el matí fent esport i esmorzem llegint els diaris. Trobo a faltar veure aquesta relació plena de complicitat, de rialles, de converses profundes entre dues dones que s’estan fent grans i que han aconseguit més o menys dedicar-se al que volien, que senten que tenen una vida plena.

Per què no hi ha sèries amb nosaltres? Llibres amb nosaltres? Perquè no som un gènere? Hi ha tants clixés, tants prototips, tanta diversitat, però on és la parella de lesbianes madures? Les que es podrien anomenar, per exemple, lesboomers? Fa de mal dir perquè es tracta del nostre dia a dia, però trobo que és un filó encantador, ple de moments divertits, i que és un gènere en ell mateix: els mals d’esquena, el nou matalàs, el genoll que et falla, menjar una mica de més i ja notar-t’ho, no saber fer anar els comandaments, tenir una sufocació simultània a les quatre de la matinada, la discussió per a decidir a quin racó de la casa s’ha de posar la cinta de córrer, agafar-nos mútuament les ulleres perquè no veiem la lletra d’una carta a un restaurant bonic un dissabte al vespre.

Aquesta vida meva, l’he vista molt poc representada però quan l’he vista, exactament dues vegades, les dues representacions tenen molt a veure. Em refereixo a The kids are all right (Lisa Cholodenko, 2010) i Io e Lei (2016, Maria Sole Tognazzi).

Tenen en comú que després de molts anys de parella tenen una crisi i una de les dues s’embolica amb un home per tornar, convençuda, a la seva relació lèsbica. L’home, a diferència del llibre de Fannie Flagg, Fried Green Tomatoes al Whistle Stop Cafe (1987), no és algú de qui protegir-se, és simplement un paio normal.

Així que em pregunto, tot i que només trobo dos exemples, què ens volem dir? Què pretenem dir-nos? Crec que en primer lloc fem balanç, venim d’una generació que s’esperava de nosaltres que ens caséssim amb un home i forméssim una família tradicional. I sembla que ara vulguem treure el cap a la vida que no vam triar per ratificar-nos en la nostra. I en segon lloc també ens diem que les relacions llargues tenen moments difícils, però que per sobre de tot val la pena quedar-nos juntes, que la vida que ens podem donar mútuament creiem sincerament que és millor que cap altra. I segurament per a nosaltres és tan important dir-nos-ho perquè hem patit la desaprovació de bona part de les persones que ens acompanyaven, persones i familiars que semblava que ens feien un favor per tolerar-nos.

Però el que jo volia dir aquí és que si algun/a productor/a ho vol jo podria ser una de les guionistes per fer una sitcom de lesboomers, un gènere innovador en l’àmbit europeu, que ja estem trigant massa a fer visible. I no ho dic perquè necessiti feina, en tinc més aviat massa, però cal fer aquesta crida perquè no serem una societat plural i rica si no som capaços de representar-nos veritablement a totes. I de fet, ens cal, perquè vivim la interseccionalitat que ens fa tres voltes discriminades: com a dones, com a lesbianes i com a velles. I malgrat tot, carai, que bé que vivim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)