A temps de liderar la transició energètica

La transició energètica és un dels reptes més urgents als quals s’enfronta el nostre país. Catalunya encara té els deures per fer en matèria de renovables, i no serà fàcil poder complir els objectius establerts en la llei del canvi climàtic: amb només un 16% de producció elèctrica renovable –més de vint punts per sota de la mitjana espanyola–, encara som lluny del 50% que marca la normativa catalana per a l’any 2030.

Ens trobem amb la necessitat d’escometre grans canvis en molt poc temps. La recent proliferació de projectes de generació renovable ha comportat certa resistència a nivell social, fet totalment comprensible tenint en compte que estem demanant a la ciutadania sacrificis pràcticament d’un dia per l’altre i, probablement, sense haver fet la pedagogia suficient.

Però el fet és que és difícil exagerar la urgència del moment. Catalunya s’hi jugarà molt els propers anys: l’augment dels costos derivats de les emissions CO2 i la pujada dels preus de les matèries primeres faran que qualsevol economia dependent de models fòssils s’enfronti a una inexorable pèrdua de competitivitat. Amb les fonts de generació renovable de què disposem avui, Catalunya no podrà cobrir el 95% de les seves necessitats un cop tanquin les centrals nuclears.

Actualment ja existeixen propostes alternatives d’importació d’energia de l’Aragó o de França, que requeriran la construcció de noves línies MAT, amb el conseqüent impacte paisatgístic però sense els avantatges en termes d’inversió i generació de riquesa a nivell local.

Per altra banda, la indústria de les renovables ja crea més llocs de treball a nivell global que la de l’energia convencional: segons l’agència internacional Irena, el sector de les renovables comptarà, l’any 2030, amb més de 24 milions de llocs de treball arreu del món.

Catalunya encara és a temps de pujar al tren: la instal·lació, operació i manteniment de parcs eòlics i fotovoltaics poden crear desenes de milers de llocs de treball a nivell local, qualificats i ben remunerats.

Encara podem pal·liar aquest endarreriment impulsant noves tecnologies com l’eòlica marina flotant, alternativa mediambientalment sostenible avalada per organitzacions com Greenpeace o WWF. Països del Mediterrani com França, Itàlia, Grècia o Malta ja l’estan desenvolupant.

El debat, avui, no és entre autoconsum, generació distribuïda o generació industrial. Totes aquestes solucions són necessàries, i només amb un enfocament integral aconseguirem que Catalunya recuperi el temps perdut. La solució passa pel mix energètic.

Però aquest desplegament de renovables ha de dur-se a terme escoltant el territori. Hem d’apostar per un model més inclusiu, descentralitzat i democràtic, basat en la participació ciutadana, el seu teixit econòmic i empresarial, i les administracions públiques. I promovent bonificacions i tarifes socials –especialment per a col·lectius vulnerables–, i projectes de R+D+I.

Només així aconseguirem vèncer reticències, assolir acords duradors, i impulsar aquesta transició energètica amb totes les garanties. No podem esperar més; tenim molt camí per recórrer.