Opinió

opinió

Entre talibans i barruts

Mira que al llarg de la vida he conegut gent capaç de parlar molts idiomes. La periodista Isabel San Sebastián (segur que us sona) presumia de parlar-los de cinc en cinc en un famós debat televisiu on totes dues ens vàrem trobar defensant la llengua castellana a les escoles, ella perquè sí, jo perquè ni volent puc evitar tenir una visió bilingüe de la vida i del món. Cosa que no tothom té. La cara de la San Sebastián era un poema quan la vaig tallar en directe: “Hablar cinco idiomas te puede convertir en políglota, Isabel, pero no te convierte en bilingüe.”

Ser bilingüe és com tenir sis o set sentits, o com dominar la tercera i/o la quarta dimensió en un món de pantalla plana. És veure i patir més enllà. Tots els monolingües, tots aquells que (ben legítimament) només fan ús emocional d’una sola llengua, i que en un món ideal podrien tenir la festa en pau amb els mutants lingüístics que en gestionem apassionadament dues (com a mínim), en el món actual són esclaus d’un dels dos dimonis que recorren el nostre desolador panorama polític: el talibanisme o la barra.

D’un cantó, ferocitats medievals com la de Plataforma per la Llengua, que pretén obligar fins i tot els xinesos a aprendre català a cops de falç. Per l’altra banda, defensors de la llengua castellana (i prou), però defensors tan friquis i tan de boquilla que a l’hora de la veritat no els busquis per posar-hi el coll.

El PP és un partit fascinant, en aquest sentit. Seu era el primer diputat que va gosar mai intervenir en castellà al ple del Parlament (es deia Julio Ariza), i una mica més i se’l mengen ells mateixos. No van mai a la comissió de Cultura. Em diuen que tampoc no ho feien quan tenien més diputats. A Galícia, el seu president Alberto Núñez Feijoo organitza congressos en gallec. No per res, sinó perquè creu que li dona vots. Pel mateix a València diuen que es parla valencià (no català), cosa que sens dubte s’ajusta a la literalitat de l’Estatut de per allà, però com demà passat a Argentina podrien posar per llei que ells parlen argentí i els veneçolans, bolivarià. I els filòlegs seguirien pixant-se de riure. Igual que quan senten Pablo Casado regalar una llengua nova a totes i cadascuna de ses Illes, on segons ell es parla formenterenc, cabrerenc i suposo que també pablocasadenc, quan hi va ell. Visca Pablo Casado I, el Reconqueridor!

Quan la política no serveix la llengua, sinó que se serveix d’ella, ens podem trobar situacions molt estrambòtiques. Podem arribar a consensuar entre tots que els pops fumen o que els porcs volen. Ara bé: hi ha gent que cerca consensos amb serietat i amb absoluta fidelitat a la llengua i a totes les persones que la parlen. Aquesta gent solem ser bilingües i no solem ser del PSC ni del PP. I després hi ha qui el que té és, simplement, molta barra. Suposo que per això, al final del dia i de la nit, sempre quedem els mateixos per salvar-nos els uns als altres els mots. Per retornar-nos el nom de cada cosa. Sense fer el friqui i sense enganyar ningú.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.