Drets i llibertats d’Europa, ‘quo vadis’?

La vella Europa, la que s’enorgulleix de ser el bressol de la democràcia i dels primers moviments socials que parlen de drets i llibertats, està totalment desconeguda. Desapareguda, si parlem de la defensa d’aquests principis.

Exaspera veure com alguns dels 47 països del continent –que ja el 1950 i més enllà van ser signataris del Conveni Europeu de Drets Humans– no respecten els drets humans i sovint donen el silenci com a resposta davant greus vulneracions de drets. Ens en sobren exemples.

L’1 de juliol passat Turquia va fer efectiva la seva retirada del Conveni d’Istanbul del 2011. Amb l’abandonament del tractat de prevenció i lluita contra la violència cap a les dones i contra la violència domèstica, el polèmic president, Recep Tayyip Erdogan, deixa milions de dones i nenes desemparades, ignorant la lluita per fer del Vell Continent un espai lliure de maltractament i on es respecti i garanteixi la igualtat de gènere. És la primera vegada que un estat membre del Consell d’Europa es retira d’un conveni internacional de drets humans.

Del retrocés de Turquia vers la igualtat de les dones en vam tenir un tast el mes d’abril passat. Va ser durant la visita dels dos màxims representants de la Unió Europea, quan a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, no se li va donar el mateix tracte que al president del Consell Europeu, Charles Michel, en no deixar-la seure al lloc destacat que, per representació institucional, li pertocava.

Curiosament, Turquia va ser un dels 14 primers països a signar el 1950 el Conveni Europeu de Drets Humans (l’Estat espanyol no el va signar fins al 1977). Un conveni que ha de protegir en tot moment els drets i llibertats de tots els ciutadans que viuen i resideixen a Europa. Malauradament, veiem com aquests drets són vulnerats de manera reiterada per diferents països europeus, i no passa res.

No cal que recordem el tracte que reben les persones que escapen d’un conflicte bèl·lic, de les violacions dels drets humans als països d’origen o dels països de trànsit. I com són rebudes i tractades a Turquia mateix, als països de la frontera sud o en aigües de jurisdicció d’un país europeu (Estat espanyol, Itàlia, Grècia...) per les forces de seguretat o Frontex.

No cal que recordem tampoc com s’ha internacionalitzat i posat en evidència la protesta pel rebuig a l’aprovació de la llei del Parlament d’Hongria que va en contra dels drets del col·lectiu LGTBI i que els vincula amb la pederàstia. O Polònia, amb greus restriccions a la llibertat d’expressió, atacs als drets del col·lectiu LGBTI... O Bielorússia, on hem vist un ús desmesurat i indiscriminat de la força contra els manifestants pacífics, amb detencions, tortures i expulsions de polítics, sindicalistes, periodistes... I el més fort: on es continuen dictant condemnes a mort.

I l’Estat espanyol no se n’escapa. Des de la llibertat d’expressió fins al dret a l’habitatge passant per la permissivitat dels preus del lloguer, subministraments i la defensa dels interessos de la banca per davant de les persones.

És evident que actualment al món hi ha una lluita aferrissada per liderar-lo des d’una economia ferotge a la qual no li importa deixar gent al marge; des d’una indústria competitiva i poc respectuosa amb el medi ambient i les condicions laborals; des del brutal i deshumanitzador negoci de les armes, el sexe i el tràfic de persones... I Europa també hi vol ser en aquesta cursa, però hauria de fer-ho liderant la defensa dels drets humans, la democràcia, el medi ambient, la igualtat entre les persones sigui quin sigui l’origen, l’orientació sexual, la religió...

Per anar endavant, Europa ha de recuperar la seva essència fundacional i garantir la protecció dels drets i les llibertats de totes les persones.