Vulcanomania?
Diuen els entesos que l’última erupció del Croscat va ser fa onze mil sis-cents anys
Diu que aquests dies del pont del Pilar, a quarts d’onze del matí a l’aparcament de la Fageda d’en Jordà, ja no hi cabia ni un cotxe més, també hi havia cua per entrar al Museu dels Volcans d’Olot, i n’hi havia per anar a veure els volcans del Croscat i Santa Margarida. Xavier Pujol, director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, ho deia a TV3: “Durant aquests dies de pont, respecte als mateixos dies de l’any passat, s’han més que duplicat les visites.”
Durant una colla d’anys, el volcà Croscat va rebre l’agressió més brutal que hi ha hagut al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa; però, gràcies (és un dir) a aquella desmesurada extracció de greda, ara és com un museu viu a l’aire lliure i es pot veure com és l’interior d’aquest volcà, que té l’estructura més espectacular de tots els volcans de la Garrotxa. Tant per veure’l com per passejar per la Fageda d’en Jordà es veu que el nombre de visitants s’ha triplicat i algú ho atribueix a una mena de morbositat derivada de la desgràcia humana i ecològica que hi ha a l’illa canària de la Palma. M’agradaria no creure-m’ho, però és el que he sentit dir.
A la Garrotxa també un torrent de lava de sis quilòmetres es va escolar Croscat avall (el més alt dels vint-i-un volcans garrotxins i un dels més “joves”) i aquella colada, precisament, és el substrat de la Fageda d’en Jordà, un subsol amb nombroses protuberàncies (tossols) que es formaren als corrents de lava que, un cop refredats, es convertiren en petits turons que han donat aquesta configuració a l’espai de la famosa fageda, que encara avui es pot constatar.
Diuen els entesos que l’última erupció del Croscat va ser fa onze mil sis-cents anys. Com que no hi entenc res, em pregunto com ho poden saber això, i no puc deixar de pensar en el senyor Josep Pla quan, en una conferència a la Fontana d’Or de Girona, on el gironí arqueòleg Lluís Pericot Garcia parlava sobre la troballa d’un fèmur no recordo de quin animal ni a quin indret. En un moment determinat deixà anar una dada: el fèmur animal tenia sis mil dos-cents vuitanta anys. L’escriptor de Llofriu, que era a primera fila, s’alçà i, amb una mà enlaire cridà, dirigint-se al doctor Pericot: “Exacte, exacte!”. Pericot i Pla polemitzaren sovint. Se les fotien.