Escopinada

Fa dos dies, en un dels petits jardins públics que es troben arreu de l'Eixample barceloní, vaig entrar en conversa amb una parella anglesa acabada d'arribar a Catalunya. Ell tenia un fenotip anglès diguem-ne tradicional i ella –li diré B.– tenia el típic de la gent del subcontinent indi; en sentir el seu accent, però, vaig intuir que era londinenca de naixement i al cap de poc m'ho va confirmar. Però, va afegir, per anglesa que fos, la seva situació era complicada perquè els seus pares eren de Trinitat i Tobago, un país caribeny que jo coneixia una miqueta a través dels escrits –molt populars a Anglaterra– de Samuel Selvon i V.S. Naipaul. Com Naipaul, els pares de B. pertanyien al 40% de la població de Trinitat que és d'origen indi. Al Londres en què la B. va néixer i créixer, però, ningú no volia entendre que al Carib hi havia indis (a les altres illes, de fet, no n'hi ha): els jamaicans londinencs, doncs, la rebutjaven per ser d'aspecte indi, i la comunitat índia, per ser d'origen caribeny. Pel que fa als anglesos de tota la vida, quan la B. tenia tres anys, una dona anglesa li va escopinar a la cara, abans d'etzibar-li “paki de merda!” (li va passar un incident semblant quan ja en tenia 18). De manera que entre el racisme a seques dels anglesos i el racisme interracial dels altres, la B. va decidir venir a Catalunya, on, si més no, no escopim a les persones a la cara per ser de fora. Tant de bo que aquí aconsegueixi esquivar els admiradors del senyor Anglada i que acabi sentint-se a casa, tal com ha fet tanta gent, des de la nit dels temps. Malgrat tot.