Segones lectures, 4

La veuré!, exclamo amb alegria al matí quan al despertar-me dirigeixo la mirada cap al sol naixent. La veuré, i no tinc cap altre desig en tot el dia. Tot, tot desapareix en aquesta perspectiva. Recordeu quan estàveu així d'enamorats? Quan els dies es presentaven bons o dolents en funció de si veuríem o no veuríem una persona determinada?

Tots hem viscut un amor tan rotund i potser, en molts casos, va succeir durant un estiu. Per què no retrobar, doncs, aquestes vacances, la història de l'amor romàntic per antonomàsia? Werther va convertir Goethe en una celebritat literària quan només tenia vint-i-quatre anys. Estem parlant d'un dels primers bestsellers del món modern, que també va ser immediatament un clàssic.

Tots hi podem retrobar aquell enamorat/da que un dia vam ser. Així ho creia el mateix Goethe, que va assegurar que la seva novel·la només seria perfecta si tothom podia pensar en algun moment de la seva vida que Werther havia estat escrita per a ell.

Els que vam llegir-la de jovenets, potser com a lectura obligatòria, recordem l'impacte que va causar en el nostre tendre esperit, però què passarà si la rellegim anys després, havent superat amors i desamors, potser havent oblidat què pot aconseguir la passió?

Hi retrobarem paraules tan boniques i tan sàvies (per ser escrites amb només vint-i-quatre anys!) com aquestes que descriuen la tristesa del desamor: “Cal, doncs, que allò que fa felices les persones es torni després en l'origen de les seves desgràcies. Contemplar un paisatge bonic, quan estàs enamorat, t'omple d'eufòria, combregues amb la naturalesa, et sents agraït a la vida, assaboreixes la bellesa... mentre que el mateix paisatge, quan pateixes de mal d'amor, et deprimeix i et fa caure en un pou de tristesa. És com si m'hagués caigut una cortina davant de l'ànima”.

Tal com estan les coses, només a l'estiu, amb un sol esclatant i la joia del dolce far niente ens podem permetre amarar-nos de les penes del jove Werther sense que la seva tristesa ens arrossegui.