Manual de vicis

En els darrers anys s'ha anat escampant arreu –i a Catalunya potser amb una vehemència especial– un cert cansament contra el que es considera “mala política”. Atenció, no es tracta de les maniobres –habituals, d'altra banda– d'aquells que se situen en posicions reaccionàries i que, en el fons, demanen un retorn a l'autoritarisme. Entre les frases atribuïdes al general Franco –certes o imaginades– n'hi ha una que ha fet especial fortuna. És aquella que va deixar anar quan el va visitar algú que volia fer carrera en la cosa pública: “¡Qué me dice, hombre! Usted haga como yo. ¡No se meta en política!”. Durant quatre dècades política era sinònim de bandidatge. I així la definien els més bandits. Ara els nostàlgics del franquisme sovint utilitzen l'esmena a la totalitat amb aparença de regeneracionisme. No és això. És el sentiment de desencís i d'impotència d'una altra gent que expressa insatisfacció de molt més bona fe. D'una manera políticament més elaborada. I profundament democràtica.

Són ciutadans –i aquí l'expressió resulta justíssima– que consideren que el sistema ha entrar en un cercle viciós que cal regenerar amb reformes profundes. Retrauen als polítics –en plural potser injust però sentit–que quan arriben al govern deixen de costat les bones intencions. Els recriminen que només utilitzen la ideologia quan són a l'oposició o, senzillament, com a coartada. Denuncien que els partits s'han convertit més en instruments de perpetuació de poder que no pas de canvi. Critiquen els aparells que controlen fins al darrer militant i que actuen com una casta. Protesten perquè l'administració pública s'ha desbocat i s'ha transformat en una oficina de col·locació de luxe. Tota aquesta gent demana un canvi sincer. Una regeneració. Potser de vegades pequen de simplisme. Potser són injustos quan practiquen la generalització. Fins i tot potser fan al joc als demagogs que no ensenyen la carta populista que porten amagada. Però, en tot cas, aquesta gent és la que més sincerament es preocupa per allò que encara es podria definir com a progrés social.

Molta d'aquesta gent a Catalunya considera el sobiranisme com un instrument ideal per al canvi. És aquesta gent la que és capaç de sumar centenars de milers de voluntats en una manifestació. O la que cada dia diposita hores i ganes en centenars d'organitzacions que constitueixen la xarxa social catalana. Una de les més importants d'aquesta part del món. Per això no s'entén de cap de les maneres que aquells que afirmen que els han entès i que es presenten com els grans regeneradors acabin caient en els mateixos mals que diuen voler superar.

Tot just en només un any el manual de vicis del nou independentisme que es proclama gran solució iguala o fins i tot supera el de les forces polítiques convencionals. En els darrers mesos se n'han pogut veure de tots els colors. Des d'aquells que sentencien que no tenen cap interès en el poder i després fereixen per col·locar algú en una llista electoral fins als que gaudeixen amb el combat contra els que pensen exactament com ells. Què podia oferir a la societat aquest independentisme de nova planta? En primer lloc, sinceritat. Intentar enganyar la gent a aquestes alçades en nom d'una nova manera de fer les coses és obscè. I ho fan. Després, excel·lència. Han de ser els millors perquè Catalunya necessita bons administradors. ¿Com ho poden ser si ni tan sols són capaços d'estructurar i coordinar bons equips?

També, democràcia. Real. Que no vol dir necessàriament assemblearisme cínic i estèril. I sacrifici. Un concepte que ells equiparen a la pràctica amb la ingenuïtat o, directament, amb la imbecil·litat.

En lloc de totes aquestes virtuts que tanta gent estaria disposada a votar per tornar a creure en els seus dirigents, les noves formacions polítiques que cobreixen de sobra l'espai independentista han adoptat amb una velocitat que esfereeix els vicis que tant critiquen. Si comparteixen el mateix interès i fins i tot la mateixa estratègia, no es posen d'acord per reivindicar-lo i practicar-la plegats. Si demanen menys intervencionisme dels aparells, acaben actuar com autèntics dèspotes de seguici petit. Si demanen llistes obertes, les tanquen en el mateix moment de definir-les. Si reivindiquen una Catalunya independent, no s'ho pensen gaire a l'hora de practicar la més absurda dependència de tots els defectes que volen combatre.

A Catalunya hi ha un marge per a l'esperança i el somni. Això no vol dir que l'independentisme arrasi en les pròximes eleccions. Ni de bon tros. Però hi ha una gran lloc per a noves polítiques més sinceres i ambicioses. Potser els partits actuals poden cobrir-ne una part. Sempre que sigui admetent els canvis que alguns d'ells són capaços d'intuir. Però l'altra demana noves opcions. Que practiquin l'acció sincera i no només la gestualitat. Ahir es va saber que centenars de catalans han obert una llista a internet per demanar a les noves forces independentistes que superin les bregues personalistes i pactin per aconseguir fer real el seu somni. És del tot dramàtic que l'acabin convertint en un malson. En una nova derrota fins i tot abans de tenir possibilitats raonables d'aconseguir una victòria. Senyors Carretero, Laporta, López Tena, Bertran i tots aquells que aspiren a un liderat raonable en la nova etapa que tant proclamen, ¿quantes veus els ho hauran de demanar? ¿Com es pot aspirar a fer un país millor per al futur si, una vegada i una altra, els que volen liderar-lo cauen en els pitjors defectes del passat?