Postal d'Albi

Llegeixo al diari que la ciutat episcopal d'Albi, al sud-oest de França, juntament amb els canals d'Amsterdam i uns quants indrets paradisíacs de països exòtics i llunyans, acaben de ser incorporats aquest agost a la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat, elaborada per la Unesco. La veritat és que, ara mateix, no sé ben bé on deuen parar ni l'illa francesa de la Reunió, a l'oceà Índic, ni, per citar només un altre dels indrets premiats, un arxipèlag de nom tan extraordinari com Papahanaumokuakea. Per contra, Albi –que els catalans, seguint els occitans, hauríem de pronunciar com una paraula plana i no pas a la francesa– m'evoca un glop de sensacions i de records que no puc deixar de recuperar en aquest article. I començaré, doncs, per una imatge inoblidable: la catedral de Santa Cecília vista des de la finestra de l'hotel situat a l'altra riba del riu Tarn. És gairebé de nit i les llums parpellegen damunt l'aigua silenciosa que s'escola sota el Pont Vièlh del segle XI; al fons, en la incerta llum rogenca de la posta, la mola de l'església de maons vermells, guarnida als peus per la vegetació de la ribera, retalla al cel la seva silueta imponent, altiva fins i tot. Sí –penso ara a distància i amb un xic de melangia–, tan sols una imatge com aquesta ja acredita la inclusió d'Albi en la llista d'aquests 910 monuments paisatgístics i culturals reconeguts –amb aquests dos darrers, Albi i l'illa de la Reunió, 35 de francesos– que mereixen de ser vistos.

I això que Santa Cecília, iniciada el 1282 i coronada per un campanar amb aspecte de torre de guaita, sembla més una fortalesa que no pas una església, és a dir, una casa per al recolliment i la pregària. Abans d'entrar-hi, si no fos per la riquesa del baldaquí de la porta d'entrada i pel gòtic flamíger que ens espera a dins, pensaríem més aviat en una ciutadella: i és que és així que va voler-ho el bisbe que va fer-la construir, el terrible Bernat de Castanet, instaurador d'una autèntica monarquia episcopal. Per ell, es tractava de fer del nou temple un símbol de la seva potència temporal i, alhora, de la victòria indiscutible de l'Església de Roma per damunt de l'heretgia. I és que Albi havia estat la primera diòcesi càtara, i per això als bons homes de l'Església dissident i perseguida se'ls coneixia també per albigesos. Aquí, l'any 1145, tot un legat del papa havia estat objecte de la burla i el menyspreu sorollós dels vilatans, de manera que la jerarquia catòlica va haver de córrer a enviar-hi, al cap de tres dies, el millor pes pesant de què podia disposar en aquells moments: Bernat de Claravall, sant Bernat, en persona. Per cert, i ja que parlem de predicacions medievals, no deixeu de veure, en els dos murs de l'església que hi ha sota de l'orgue, com concebien el judici final els pintors d'aquella època ara tan llunyana de la història: se us posaran els pèls de punta.

Al costat mateix de la catedral, i fruit de la mateixa època i del mateix anhel arquitectònic, trobareu un altre edifici de terra cuita de color vermell: es tracta del palau episcopal de la Berbie (de l'occità berbià o bisbià, bisbat), una fortalesa imponent també del segle XIII que conté un jardí francès del XVII amb unes vistes esplèndides damunt del riu, des de la riba exactament oposada al que hem descrit abans. D'ençà de 1922, aquest edifici allotja la part essencial de l'obra d'un fill il·lustre i aristòcrata de la ciutat, de físic esguerrat i vida malastruga, descendent directe dels comtes de Tolosa: parlem, esclar, d'Henri de Toulouse-Lautrec, el gran pintor, litògraf i cartellista, que va il·lustrar la vida nocturna del París de la Belle Époque i del can-can. La magnífica col·lecció que podem visitar i l'edifici que l'acull són dos poderosos arguments que se sumen als que ja hem dit per justificar la inclusió de la capital del departament del Tarn a la llista de la Unesco.

Però és que, al costat de la catedral i de la col·lecció de pintura, encara hi ha un tercer element que no podem deixar passar per alt, en aquesta ciutat roja: el recorregut sense pressa pels carrerons del nucli antic, on trobareu la presència de les cases medievals i dels edificis construïts a l'ombra de la prosperitat aconseguida amb el comerç de l'herba del pastell. Això del pastell mereixeria tot un altre article, però només cal recordar que es tracta d'una planta que cria unes fulles productores d'una matèria colorant blava que, en aquella època, resultava excepcional tant per al tint com per a la pintura. Al segle XVI va ser la causa de la riquesa del triangle situat entre Albi, Tolosa i Carcassona, fins al punt que se n'exportaven prop de 40.000 tones anuals, però la competència de l'indi –extret de l'anyil– i els productes químics van acabar amb aquest país de Cucanya.

Diuen que la simple inclusió d'un indret a la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat fa augmentar un 20% o un 25% els visitants. De fet, les autoritats i els comerciants de la ciutat del Tarn se senten orgullosos... i eufòrics pels beneficis que se'ls presenten a la vista. En canvi, els qui ens ho mirem de lluny, els qui hem trepitjat els seus carrers en el silenci de l'hivern, ens temem la mateixa allau humana que aquests dies deu haver-hi pels carrerons de Carcassona. Potser és inevitable. En tot cas, i pensant més aviat en una època més tranquil·la de l'any, és ben cert que no calen pas excuses per arribar-se en qualsevol moment fins a aquesta ciutat meravellosa, tan propera a casa nostra.