Tòtem i mentalitat

Mentre els uns preparen la vaga general contra els canvis i els altres es queixen que la reforma laboral no va gaire enllà, sobta que els paràmetres del debat siguin tan immediats. És obvi que el mercat laboral, tal com està, no funciona. Posaré un exemple: la nova administració del Palau va voler acomiadar una secretària, crec, a qui havien perdut, justificadament, la confiança. Magistratura va trobar-ho improcedent i va marcar una indemnització milionària. No és això la prova que el mercat laboral hiperprotegeix els treballadors? No és que jo estigui en contra que es tuteli aquells que considerem més febles, però m'inquieta que darrere d'aquesta protecció hi bategui la dicotomia dickensiana de treballador bo / empresari dolent. Si a l'estrena del segle XXI encara estem així, és que aquesta societat no té remei.

El debat sobre la reforma laboral ha girat a l'entorn del cost de l'acomiadament, convertit en tòtem pels uns i pels altres. Doncs potser que comencem tallant aquest nus gordià: suprimim el cost! La relació entre empresari i treballador ha de ser vista com a simbiòtica, perquè cap dels dos no pot funcionar sense l'altre. Es necessiten mútuament, segons l'opció vital que cadascú ha fet. D'acord: sovint condicionada per circumstàncies familiars. No hi ha cap empresa que funcioni sense treballadors, excepte els negocis unipersonals d'alguns autònoms. La relació empresari / treballador no és, per descomptat, idèntica en totes dues direccions; l'un té més poder que l'altre, perquè el segon és més fàcil de reemplaçar, per una qüestió de valor afegit.

Això fa necessària una regulació estricta de les relacions entre tots dos, regulació que hauria de tenir en els sindicats els vigilants atents a qualsevol vulneració. Per exemple, s'ha de descartar que es puguin modificar les condicions de treball, inclòs el sou, a través de l'acomiadament; és a dir, qualsevol forma de xantatge per abaratir la plantilla o explotar-la. Però a canvi s'hauria de considerar que determinades feines poden extingir-se sense que això comporti mala fe, i per tant penalització, a l'empresari. El treballador no indemnitza l'empresari quan plega (i el deixa a l'estacada) i de la mateixa manera l'empresari no hauria de pagar per prescindir d'un treballador, si la feina que feia ha deixat de ser necessària. Avui qualsevol empresari, petit o gran, manté un percentatge de la plantilla en precari per tal de poder ajustar el contingent de treballadors: és una aberració.

La protecció excessiva, que és la que regeix per als treballadors fixos, distorsiona tot el mercat, i crea bosses immenses de precarietat (que al seu torn donen un índex de rotació de treballadors massa alt per resultar productiu) i de prejubilacions, perquè el mercat tendeix a ajustar-se per la part més tova. Això dóna la productivitat més baixa de l'Europa amb la qual Espanya competeix. La primera causa de baixa laboral a Espanya és la depressió, el dia preferit per l'absentisme juvenil és el dilluns. No ens està dient alguna cosa, això? D'altra banda, les multinacionals i grans empreses han deslocalitzat i tancat tant com els ha convingut! Les pimes, per contra, s'han vist abocades a abaixar la persiana (a vegades per tornar a començar tot seguit) perquè no podien ajustar una plantilla pel cost dels treballadors sobrants. No és aquesta la manera d'estimular la contractació o evitar quatre milions d'aturats.

La hiperprotecció del treballador és un concepte del segle XX, com ho és pretendre una feina per tota la vida (i el rellotge d'or, suposo, a l'hora de la jubilació, com en les pel·lis en blanc i negre!). La societat no pot deixar ningú a la intempèrie, ningú, i per tant ha d'abocar els seus esforços en la prestació d'atur, una prestació lligada a la capacitació del treballador per ajustar-se a les demandes del mercat. No estic parlant, doncs, de dos anys d'atur per endavant, cosa que desestimula qualsevol esforç: estic parlant d'un període raonable de cobertura social que comporti formació i obligació d'acceptar propostes de feina. Estic parlant d'un canvi de mentalitat que impliqui la societat tota, des de l'escola. Em recordava un amic professor que parlar als alumnes (universitaris) d'ambició estava mal vist fa quatre dies. Ambició era, a la Catalunya que havia estat emprenedora!, una paraula negativa.

Estic parlant de la necessitat d'una formació polivalent, flexible, creativa, que capaciti les persones per fer feines diverses i successives –amb protecció social en el mig–, en la qual canviar de feina no sigui una catàstrofe sinó un estímul, i un acomiadament no sigui una putada, amb perdó, sinó un fet natural. Protegim de moment, si voleu, els rígids treballadors madurets que tenim, tan poc adaptables, però creem treballadors més capacitats, més segurs d'ells mateixos, més actius com més experimentats, en què l'edat no sigui una llosa sinó un valor. Formació, inversió de beneficis en innovació, disciplina en el treball: productivitat. Sempre hi haurà llocs de treball no qualificats i gent per ocupar-los, però el mateix mercat laboral hauria de servir per formatar mentalitats i actituds. Estem en un país on un de cada tres alumnes acaba la primària sense capacitació en les matèries bàsiques i la protesta d'una representant dels mestres va ser genial: és que la prova no era de “saber llegir”, sinó de “ser lectors” i això, deia, és fer trampa. És a dir, els alumnes estaven en teoria preparats per a la mecànica, però no pas per a la comprensió. Demanaven massa! Ep!, és només un exemple.