opinió
El boig de la ciutat
Ara, més de 30 anys després, fa mitja por caminar pel carrer
L’any 1989, un dels grans èxits de Sopa de Cabra va ser El boig de la ciutat. Quin jove no cantava alegrement i a tot drap “Soc el boig de la ciutat, tu em vas matar...”. Ara, més de 30 anys després, no sé si és una impressió meva, però m’atreviria a dir que fa mitja por caminar pel carrer quan et topes un dia rere l’altre amb més d’un a qui li falta un bull.
Diuen que Girona és el lloc bucòlic per excel·lència, allunyats de l’estrès que generen les grans capitals. Potser anys enrere era així, quan encara cantar la lletra de Sopa era naïf. Ara, en canvi, tota la lletra pren sentit. Dues escenes que he viscut en dos dies seguits m’ho confirmen. La primera: un capvespre estava en un pas zebra esperant poder passar. Quan finalment es para un cotxe, vaig a fer el gest de donar-li les gràcies i m’adono que el cotxe del darrere venia tan accelerat que no li donava temps a frenar al seu darrere. Tot va passar en uns segons: alço els braços per avisar de la imminent col·lisió, el cotxe desbocat comença a fer cops de volant fins que miraculosament queda frenat a un mil·límetre del vehicle del davant. Quan em miro el primer conductor amb la idea que tots ens hauríem espantat alhora, em trobo que aquest m’estava cridant i fent gestos provocadors cap a mi. Es va creure que l’escridassava! La seva reacció impulsiva i violenta no el va deixar veure el que realment estava succeint.
Segona escena: l’endemà mateix surto d’una botiga i començo a caminar carrer amunt. Just em passa pel costat un vehicle força accelerat (un altre!) i gira sense reduir la velocitat a la dreta. En aquell moment una parella d’avis creuava el carrer i potser l’home devia increpar-li alguna cosa. La qüestió és que en uns segons es va sentir una frenada seca, un cop de porta i, quan giro el cap, veig de lluny que el cotxe s’havia aturat i n’havia sortit una jove que va començar a cridar i a amenaçar l’avi. Puc dir que la baralla verbal, que va durar força estona, no va baixar de to en cap moment. La noia va començar a vomitar de manera descontrolada paraules tan boniques com “A mi ningú m’insulta, que ets un vell. More’t aquí mateix. Això has de fer!: morir-te!”. Estava fora de si i va acabar esverant el pobre avi, que per un moment vaig creure que tindria un sotrac i realment acabaria deixant-nos. Esperpèntic.
