Opinió

opinió

Els Esquirols

La meva generació va anar d’excursió ‘Fent camí’

Quan arriba febrer em ve al cap una cançó que em persegueix tot el mes. La va compondre l’any 1975 en Joan Crosas i la cantava un grup de folk català que va ser tot un referent: Els Esquirols. La peça es titula Any 2017, i parla d’un minyó nascut el dia 12 de febrer. Anys després em continua sorprenent el seu caràcter profètic. Quan veig els nostres alumnes, amb els ulls fitant la pantalla del mòbil i amb els auriculars posats, no puc deixar de pensar en aquella cançó.

La meva generació va anar d’excursió Fent camí, sentint que dels peus sortien noves Arrels, que els feien ser més conscients de la nostra terra. Sabíem que calia recuperar els Mots i que, de tant en tant, desitjaríem el retorn d’en Serrallonga. Davant les partitures dels Esquirols, la meva cosina Glòria m’ensenyà a tocar la guitarra (quatre acords, no calia més aleshores). Rellegint les lletres de les seves cançons i escoltant-les novament m’adono de la qualitat d’aquell grup.

Ara fa pocs anys, des del mirador dels Munts, amb les Guilleries i el Montseny al fons, unes quantes de la colla vam entonar el Torna, torna, Serrallonga. Una jove parella s’aturà al nostre costat, mig encuriosida mig enriolada. No sé si coneixien la cançó ni què van pensar. Tant era: nosaltres la vam cantar com si fos un veritable himne a aquell paisatge.

I fa cinc anys, convençudes del merescut homenatge que devíem als Esquirols, la Cèlia –companya de claustre– i jo vam organitzar una petita activitat al voltant de la cançó amb els alumnes de l’ESO. Just el 12 de febrer del 2017 els vam passar la lletra, vam invitar-los a fer un dibuix –imaginant com seria aquell minyó de pares desconeguts, fill de la civilització–, i vam cantar tots junts la cançó. Feia anys que ho comentàvem: “Quan arribi el dia, ho celebrarem.” El vespre d’aquell mateix dia Els Esquirols, amb en Joan Crosas al capdavant, rebien un merescut homenatge al Teatre Conservatori de Manresa.

D’això ja fa cinc anys. Aquest 12 de febrer l’hauria celebrat anant a un concert d’uns joves músics engrescadors. Les seves cançons no tenen pretensions reivindicatives. Però el seu to desimbolt, el seu aire celta i les seves lletres fan somriure i ballar a joves i no tan joves. Parlo del Pony Pisador. Malauradament, com amb tantes altres coses, el virus m’ha estroncat la celebració. Què hi farem. Ho deixarem per al mes vinent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.