Dosis d'entusiasme

L'entusiasme no és, en sentit estricte, una virtut, però és la condició de possibilitat per iniciar qualsevol projecte, de la naturalesa que sigui, polític, social, cultural o nacional. És l'alè, la força motriu que empeny i que permet superar qualsevol contrarietat.

La posada en marxa d'un projecte no solament exigeix una bona visió, la determinació d'un horitzó clar, sinó que, a més a més, demana entusiasme, una espècie d'apassionament per allò que es cerca realitzar. Després ja vindran els obstacles i el principi de realitat imposarà la seva llei, i es rebaixaran les possibilitats imaginades, però s'arribarà més lluny com més duri l'entusiasme i com més robusta sigui la força que l'inocula.

En la formació dels futurs professionals, vetllem, des de les universitats, perquè tinguin la màxima competència científica i tècnica; també procurem que coneguin el codi deontològic de la seva professió i els principis que regulen la seva pràctica laboral, però no sabem com garantir que s'entusiasmin per allò que han triat, que realment se sentin cridats a posar-hi la ment, el cos, tota l'ànima. Donem per suposat que ja estan entusiasmats, atès que han triat lliurement aquells estudis, però no sempre és així, ni de bon tros, perquè molt sovint la raó d'aquella elecció és el càlcul d'expectatives laborals o bé pressions de tota índole o, senzillament, raons de caràcter econòmic o de puntuació acadèmica.

El cas és que observo, amb pena, com gran part dels nois i noies que acaben els estudis universitaris i s'incorporen a la vida laboral no estan entusiasmats amb la seva professió. Sempre hi ha, lògicament, una minoria selecta, que empeny i lluita per fer realitat els seus somnis, però molts d'ells entenen el treball com un modus vivendi, com una espècie de càstig fatal que cal pagar no se sap per què, però no brillen, ni frueixen amb la seva professió. També és veritat que xoquen amb una realitat hostil en la qual, molt sovint, no poden realitzar la seva professió o bé se'ls contracta per fer feines subalternes que no estan al nivell de la seva preparació. Això, senzillament, produeix frustració, desídia i, al final, apatia.

S'ha escrit poc sobre l'entusiasme i, encara menys, sobre la pedagogia de l'entusiasme, sobre com transmetre'l i mantenir-lo al llarg del temps tot i les desil·lusions que, irremissiblement, comporta el fet de madurar. Des de la Carta sobre l'entusiasme, del filòsof anglosaxó Shaftesbury, fins a les meditacions de Bertrand Russell i de Jean-François Lyortard, l'entusiasme ha deixat de ser objecte del pensament. Sembla que la nostra època respira més nostàlgia que entusiasme, més melancolia que no pas esperança. I, no obstant això, sense entusiasme, no podem fer realitat cap dels projectes individuals o col·lectius que ens proposem. Amb entusiasme, tampoc és clar que arribin a bon port, però de ben segur que arribaran més lluny del previst.

L'entusiasme no es fabrica a través d'una campanya publicitària milionària, ni es transmet com els coneixements o els sabers. És un estat d'ànim que es contagia, però no obeeix unes lleis lògiques. Els professors sabem molt bé que el nostre entusiasme per la filosofia o per la literatura no garanteix que un sol alumne s'hi entusiasmi mínimament. Amb tot, les noves fornades tenen dret a entusiasmar-se, els hem de donar la possibilitat que tensin l'arc i apuntin lluny, que es posin en camí, encara que sapiguem, de bell antuvi, que està ple de pedres i d'esbarzers.