El darrer agost
Acostumo, des de fa uns trenta-cinc anys, a fer les vacances d'estiu el juliol. I de viure, en ciutats virtuals, mig buides, els mesos d'agost, els més rics i plens per al lector pacífic que només troba a faltar els bars i els venedors de diaris de la resta de l'any. Com que ja fa set anys que el meu agost el passo a Madrid, i catalanes/catalans se senten cada cop més fascinats/fascinades per Madrid, l'agost és el mes de l'any que ens visiten més velles amistats... tot i que em nego a pertànyer al Facebook, que em recorda la insistència dels joves de l'Opus, quan érem adolescents, per apuntar-nos a la seva causa. Si tens aire de lloguer i saps que aquest és l'any de dos escriptors que admires —Lev Tolstoi i Màrius Torres—, “què més ens podeu dar en una altra vida?”. I, de propina, la victòria del Barça contra el Sevilla. (Reviseu els programes previs: tots els experts en pronòstics auguraven una victòria humiliant, al Camp Nou, del Sevilla. No ho hauria lamentat perquè no m'agrada Sandro Rosell, però ho hauria lamentat perquè m'entusiasma Pep Guardiola i Xavi Hernández, tot i que és de Terrassa. Ningú no és perfecte!)
Als meus compatriotes, peregrins al Madrid de Don Alberto i de Doña Esperanza, els preocupa què pensen els madrilenys sobre els catalans. Els responc: Madrid és una ciutat acollidora per moltes raons, entre les quals, una: que no hi ha madrilenys. I que la majoria dels empadronats hem nascut en d'altres galàxies. I, segona qüestió: no té res a veure el Madrid que volen dissenyar, amb una intel·ligència tan escassa, els pedrojotaramírez, els de les tribus infumables d'Intereconomía, de Telemadrid o de la CEE (Conferencia Episcopal Española), de la qual no s'han segregat, per cert, els bisbes catalans... amb el Madrid del dia, que trobem a la piscina que freqüento d'un tal Marqués de Samaranch o als bars i/o peixateries que visito.
La feina prioritària dels catalans crec que és refer Catalunya i les seves ciutats, ara òrfenes i sense hereus. La resta, com diu l'Evangeli, ja ens serà donat. (No feu cas, sisplau, dels bocamolls que ens insulten: no es mereixen tanta atenció!)