Opinió

De set en set

Fer-hi ser

Demà farà tres mesos que hi som. M’agradaria anar al psicoanalista i donar-li feina: per què passem la vida naturalitzant accions que no són ni naturals ni sanes? Per què, de cop i volta, quan pensem que tot ja s’ha fos, arriba algú amb qui aprens que no només hi ets sinó que t’hi fa ser? Suposo que, com molts de vosaltres, he encadenat desencerts com qui col·lecciona llaunes de cervesa. L’amor no és aquesta merda: no pots acceptar que et tractin com una nina sense ànima ni dignitat, no és bo que juguin amb tu com si fossis poc menys que una piloteta de goma. L’amor és fer-hi ser, quan hi ets i quan no hi ets. L’amor s’assembla a l’amistat de veritat però inclou un món horitzontal d’infinites possibilitats. Finestres cap al coneixement tant del cos com del cap. Del teu i de l’altre. Portes que s’obren des d’un equilibri precís entre la tendresa i la passió. A la vida, quan la tendresa s’ho ha menjat tot, m’he avorrit sobiranament; quan, en canvi, l’únic que hi havia era passió, la cosa sempre acabava en tragèdia. Tot es podria sintetitzar en un enginy basat en el respecte mutu, la calma èbria i una connexió sexual sense esquerdes. I quan arribes a aquest punt penses que tota la teva vida anterior ha estat un simple pròleg, una albada descolorida que feia anys que anunciava la sortida d’un sol que no acabava d’aparèixer mai. Fer-hi ser, dos verbs junts que fonèticament sonen a mantra budista i que són la clau que obre tots els panys. Fer-hi ser, estimar i follar a parts iguals, o, com diu la Rosalía, a Hentai: “Enamorá de tu pistola, te quiero ride.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.