Opinió

Tribuna

El rostre ocult de l’Església

“Hi ha una Església silenciada, que no treballa pels resultats sinó per compromisos socials i ètics, sovint silenciada per altres actors socials que cerquen protagonisme

M’escriu una treballadora social d’un municipi de la demarcació de Barcelona i m’explica el cas de l’E.A., una senyora de trenta anys natural del Sudan amb dos fills molt petits a càrrec de tres anys i quatre mesos que estan sense llar. Ella n’és la referent i m’explica que fa dos dies van ser objecte d’un desnonament exprés i no disposa de xarxa de suport, ni de cap alternativa habitacional. Ha passat una nit al Cuesb, centre d’urgències i emergències socials de Barcelona, i ara no té on anar, ni possibilitat que ningú l’aculli. El pare dels fills acaba de sortir de la presó i hi ha antecedents de maltractament.

Es tracta d’una situació d’extrema vulnerabilitat amb risc en menors molt petits si no es troba algun recurs residencial i d’acompanyament de manera urgent. Em comenta que des de l’Ajuntament no poden donar resposta, que no ha trobat cap recurs públic residencial amb plaça i que si ens en podem fer càrrec al Lloc de la Dona, un centre d’atenció social que tenen les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor al barri del Raval de Barcelona per atendre dones que viuen en contextos de prostitució. Té referències del treball integral que realitzem i em suplica que ens puguem fer càrrec de la situació.

Per uns moments quedo astorada per la incapacitat d’una administració pública de donar resposta a una situació tan greu amb menors pel mig.

Li contesto que, malauradament, no disposem de recurs habitacional, som un centre obert, però li facilito el nom de cinc recursos amb els quals col·laborem, que sí que disposen de pisos, tots pertanyents a congregacions religioses diverses, per a dones soles amb fills a càrrec. Desgraciadament aquesta situació es repeteix molt sovint i en moltes altres circumstàncies. Administracions que deriven cassos a entitats socials d’Església perquè no els poden atendre. A vegades per manca de personal, de recursos i també, cal dir-ho, de voluntat. Sovint em pregunto què passaria si les entitats socials d’Església deixéssim de fer la feina que fem, no únicament aquí sinó arreu del món. Doncs que la vida, probablement, seria molt més insostenible, injusta i indigna del que ho és ja ara per a molts. Perquè hi ha un fer discret, ocult, amable i curós que està sostenint, majoritàriament, la fragilitat i vulnerabilitat de la vida en moltes circumstàncies del món.

Sí, hi ha una Església silenciada i silenciosa. Silenciada per molts actors i agents socials que de manera indiscriminada ataquen o releguen a l’oblit qualsevol situació o acció que tingui a veure amb el cristianisme o la religió, però que sovint acaben caient en la doble moral de demanar els seus serveis o ajuts per cobrir necessitats o responsabilitats que els pertoquen en el manteniment del suposat estat del benestar.

Hi ha també una Església silenciosa que defuig tota aparatositat, tot afany de protagonisme, tota voluntat d’afirmació personal. Que no cerca l’èxit per a si mateix, sinó el reconeixement i la promoció del potencial de tota persona malferida. Una Església que s’arremanga i es compromet des de les trinxeres de la vida, des dels marges de l’existència, i diu a l’E.A., a la Fàtima, a l’Abdul, a la Joy, la Glory, el Cristian i tants d’altres: “Aixeca’t, pren la teva creu i camina. Creu en tu perquè jo crec en tu i farem aquest camí plegats fins que te’n surtis.” Una Església que “no crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers” (Is 42) però que silenciosament, sense paraules, sense que ningú li senti la veu, la seva crida s’escampa a tota la terra, el seu llenguatge l’escolten fins als límits del món (Sl 18). Oblates del Santíssim Redemptor, adoratrius, redemptoristes, mercedaris, germans de la Creu Blanca, pares blancs, combonians, jesuïtes, filles de la caritat, franciscanes i franciscans, salesians, carmelites missioneres, i tants d’altres que són ferment i constructors d’esperança en multiplicitat d’entorns on la vida es veu permanentment amenaçada. Que no treballen pels resultats sinó pel compromís en iniciar processos i privilegiar accions que generin dinamismes nous, que ajudin a teixir somnis, a apoderar les persones i a reconèixer i lluitar pels seus drets. Una Església que no vol ser llum, perquè la llum ja la porta cadascú al seu interior, sinó interruptor que encengui els llums apagats en els cors dels sense nom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia