Opinió

Tribuna

Mort i enterrat

“Amb la mort, sovint s’han comès barbaritats sense gaire saviesa pel mig, pel sol fet de no acceptar-la i voler-la allargar contra tot pronòstic

Què prefereixes, un metge que et dona la mà mentre mors, o un que no et mira la cara mentre et cura? Montse Esquerda, metgessa de l’Institut Borja de Bioètica, ens va fer aquesta pregunta a un grup de professors en una sessió sobre el final de la vida. La pregunta prové del mític doctor House, i no és cap banalitat. La resposta fàcil seria un metge que et cura i et mira i t’agafa la mà. La mort s’ha desculturitzat però també s’ha professionalitzat. Morir a casa és ja rar en segons quins contextos. Per tant no és una companya natural, sinó un element desconegut i que no forma part de la convivència domèstica. Morir, per molt que ens desagradi la idea, no sempre és un acte en companyia.

La mort de qualsevol persona m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat. “Per això no preguntis mai per qui toquen les campanes, toquen per tu”, ens diran els versos de John Donne del 1624. Montserrat Esquerda es troba amb la mort quotidianament i ens recorda que aquesta no és només individual sinó que és social: ningú és una illa. Quan assistim a un funeral i ens commovem, és també perquè la mort fa ressonar la pròpia mort i la dels nostres. Hi ha èpoques en què passem sovint pels tanatoris, i hagis conegut o no el finat, la força del “mai més” s’imposa i et fa sentir partícip de les morts dels altres.

Fa pocs dies era EN un poble de l’Empordà i de sobte em vaig adonar que tocaven a morts i que feia molt temps que no sentia aquest to solemne i trist. Em vaig atansar a l’església, on no s’hi cabia.

Tothom entén el codi de la mort en un poble. A les grans ciutats és més complicat sentir campanes, tot i que encara n’hi ha. El que no sé és distingir el to greu quan toquen a morts o a mortes. A Ridaura encara toquen tres cops per un home, i dos per una dona. Fa menys pena? Fins i tot en la mort les dones som una mica menys? Toquin o no, es comuniqui públicament o no, la gent es mor contínuament i morir és un fet no només fisiològic sinó un procés també relacional. Morir és un verb que no ens agrada conjugar, però la seva existència és inexorable. Les persones que han patit fa poc una mort lenta et parlen de les xarxes d’atenció que lideren el final de la vida. Perquè hi ha moltes maneres de preparar el final. Les converses sobre la mort no són ja un tabú tan gran com abans. Se’n parla molt més, també als mitjans de comunicació. El dol és freqüent i tothom s’hi ha d’emmirallar. Els professionals sanitaris ajuden a reconèixer quan la mort és inevitable. Avui tenim una vida més llarga que abans amb pitjor salut, amb malalties més llargues i morts més lentes. L’envelliment dura molt de temps i les malalties degeneratives creixen. Quan s’arriba al final, hi ha coses que les famílies i els pacients no volen sentir, i és més difícil tenir una conversa difícil que seguir fent-te proves i ressonàncies fins a l’infinit, ens advertia Esquerda. Hi ha un moment en què el final s’ha d’acceptar. Els savis saben prendre bones decisions, i els intel·ligents hi posen els mitjans. Amb la mort, sovint s’han comès barbaritats sense gaire saviesa pel mig, pel sol fet de no acceptar-la i voler-la allargar contra tot pronòstic.

Abans, col·loquialment ens referíem a anar a un enterro, en lloc de dir enterrament. Avui, molta gent ja no retorna a la terra, sinó que es dispersa per l’aire a través de les cendres, o es queda en una urna al menjador. La disposició última de la mort ja no passa sempre pel cementiri.

Quan vaig a Girona i agafo els diaris el primer que faig sempre és buscar les esqueles. És un costum que no em passa amb els diaris generalistes quan els llegeixo des de Barcelona. De vegades pregunto per algú que fa temps que no veig i la mare em respon que “és ben mort i enterrat”, una expressió que no sabria traduir en altres idiomes sense perdre la força de la terra, del comiat definitiu. La forma del final pot ser més terrenal o més ígnia, però el final és el final. La Rochefoucauld va escriure que el sol i la mort no es poden mirar de cara. Mirem-los de tant en tant de reüll, perquè ells bé ens miren.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.