Som a les acaballes del 2022 i, a hores d’ara, ja som conscients que les dades recents sobre la situació de la llengua catalana són demolidores. El català al Principat ha reculat de forma alarmant any rere any, semblantment com ho ha fet a la Catalunya del Nord, al País Valencià i a les Illes.

Fa més de 30 anys que s’organitzen cursos de català però per molts que se’n facin, com que no n’augmenta l’ús social, sinó que més aviat no para de recular, és difícil que aconseguim que la llengua tingui un bon estat de salut i un futur prometedor.

Les dinàmiques sociolingüístiques no hi ajuden, però tampoc no afavoreix que els poders polítics hagin afeblit el vincle de la llengua amb la identitat. De fet, el terme Països Catalans s’ha anat esvanint. Sense anar gaire lluny, en tot tipus de documents: informes, articles, programes, etc. us deveu haver adonat que ja no som un país, ara som un “territori”. La catalanofòbia ha fet estralls i ens ha fet més porucs.

Vetllar per no abandonar la designació de Països Catalans diria que és essencial. La llengua catalana té una fragmentació territorial, política i administrativa que dificulta la coordinació i la cohesió de projectes i demana iniciatives compartides que en fomentin la projecció, tant nacionalment com internacionalment. Una situació tan greu com la de la llengua demana plena dedicació. És indispensable consolidar les relacions dins dels Països Catalans per enfortir el català i afavorir-ne la cohesió social. Segueixo pensant que la celebració del III Congrés Internacional de la Llengua Catalana seria una oportunitat per a tots.

El naixement del I Congrés (1906) justament va ser motivat per l’estat lamentable en què es trobava la llengua catalana resultat dels 300 anys de prohibició i submissió pels Decrets de Nova Planta. Mossèn Antoni M. Alcover va tenir la idea de reunir en un espai de trobada aquelles persones que creia que serien capaces de treballar conjuntament per capgirar la caòtica i empobrida llengua catalana, i ho va aconseguir. La participació de Pompeu Fabra com a congressista va ser clau per al català, ja que ell tenia per objectiu normativitzar la llengua.

Quins són actualment els nostres propòsits? En són molts; però per a mi, sens dubte, un dels més significatius seria aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea, després de 40 anys reivindicant-ho seria tot un triomf.

Crec que un congrés internacional seria una manera d’expressar-nos i reafirmar-nos col·lectivament, més enllà de les discrepàncies de tota mena. Es podrien obrir vies amb una gran transcendència per a la llengua. Un esdeveniment així seria una avinentesa perquè es trobessin intel·lectuals i estudiosos de la llengua, professionals i actors socials disposats a escoltar, a aprendre, a fer aportacions, però sobretot a comprometre’s amb la llengua.

Estrènyer llaços i enfortir l’agermanament dels Països Catalans penso que és inajornable. En definitiva, el Congrés no podria ser una iniciativa per impulsar una coordinació acadèmica i institucional d’una mateixa comunitat lingüística?