Festa a la fundació
El sentiment general era que potser allò era el més important en tota la història de la fundació
El dissabte 29 de gener, a la Fundació Josep Pla de Palafrugell hi havia festa grossa. Vaig quedar parat davant l’estesa de fulls manuscrits del senyor Pla, més de sis mil, que ingressaven a la fundació per un acord de cessió amb les hereves de l’històric editor de Selecta, Josep Maria Cruzet. A la festa, hi eren presents el conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal; el president de la Diputació i de la Fundació Pla, Miquel Noguer; el director de la fundació, Francesc Montero; l’alcalde de Palafrugell; les hereves de l’editor Cruzet; Xavier Pla, director de la càtedra Josep Pla de la UdG; l’estudiosa de Pla Maria Josepa Gallofré; els patrons de la fundació, i la sala d’actes plena de gent interessada.
En poques paraules (podrien ser milions) diré que a la fundació hem rebut l’arxiu del seu editor Cruzet, tot allò que Pla va escriure i que Cruzet guardà gelosament, entre el 1949 i el 1962. Gallofré assegurava que aquest material “dona testimoni d’una lluita llarga i tenaç” per a restituir una normalitat cultural perduda: en aquells anys quaranta i cinquanta del segle passat, Pla proposa a Cruzet publicar sobre futbolistes i fabricants, perquè es comprin llibres “no perquè són escrits en català, sinó encara que siguin en català”.
Sobre una taula que ocupava tot un pany de paret hi havia els manuscrits davant dels quals tothom va expressar admiració i sorpresa. Joaquim Nadal es mostrava radiant, Xavier Pla estava fascinat, Francesc Montero no se’n sabia avenir... el sentiment general era que potser allò era el més important en tota la història de la fundació.
Però va anar d’un pèl que fes tard a l’acte de presentació i firma del conveni perquè vaig estar una llarguíssima estona barallant-me amb la màquina de tiquets de l’aparcament que hi ha just darrere de la fundació. Després de quatre intents per part meva i tres més per part d’una resident palafrugellenca, vaig deduir que aquell giny no admetia pagaments amb targeta. Però no ho deia pas: només s’encallava i prou. I tornem-hi, i tornem-hi... i això que era una màquina en la qual deia que només es podia pagar amb targeta, al costat d’una altra que admetia monedes. Davant i darrere meu hi havia cua, amb el mateix problema. Ah! I amb una tramuntana freda com un glaç. Quina gràcia...