Vot inútil

El cara a cara televisiu va deixar els dos protagonistes amb la mateixa cara, la d’estar a punt de perdre i a punt de guanyar les generals. És el que els passarà, a Sánchez i a Feijóo, si cap daltabaix altera la tòrrida i anodina, però transcendent, campanya electoral. Entre d’altres, perquè no van engrescar els espectadors, amb rècord negatiu d’audiència, a una hora on tothom mirava de dormir i amb retrets constants i dades falsejades. N’haurien d’estar contents, els que promouen l’abstencionisme o el vot dels extrems o el d’altres forces que no siguin les dels dos aspirants a La Moncloa, perquè gaire útil no va semblar circumscriure el vot en ells dos. De manera que hauria guanyat el que anomenen vot inútil; és a dir, el d’altres formacions polítiques que els poden donar suport o poden pactar-hi sense ser majoritàries ni presentar-se arreu de l’Estat, a canvi d’influir en el seu govern, que és ben democràtic. Altra cosa serà que els partits mal dit secundaris s’esbatussin en el debat de set partits que sí que convocarà RTVE. Ja és greu que la televisió pública no emeti el cara a cara i cedeixi l’audiència i el prestigi a les privades, que no deixen de ser i dependre d’una concessió pública per emetre.

Els queden deu dies per convèncer-nos. També als partits catalans sobiranistes, que acrediten una de les fidelitats més baixes de vot entre ERC, Junts i la CUP, tot i que és una de les més altes dins del seu bloc, probablement per l’efecte de l’1-O i de l’aplicació del 155. Tot i que improbable, el 23-J podria tornar el vot dual. Tenen el repte de fer-nos veure la necessitat d’influir o alçar la veu al Congrés, en un Estat que manté la repressió a velocitat de creuer i per vies paral·leles al poder legislatiu. Com en la investigació judicial per l’espionatge amb Pegasus a membres del govern de l’Estat, que s’ha arxivat i no sembla haver preocupat gaire Sánchez, Marlaska o Llop. Perquè la repressió de base continua als jutjats, mentre arriba el torn de la caça major de Carles Puigdemont i l’exili.