La notícia no és d’aquesta setmana, ni d’aquest mes, ni d’aquest any, ni d’aquesta dècada, sinó de cada dia, setmana, mes, any i dècada, perquè es tracta d’un fet crònic. El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya el 2021 va ser de rècord, 22.000 milions d’euros, que equival al 9,6% de la riquesa que es produeix a Catalunya al cap de l’any (PIB). Per si no queda clar que això és un abús en tota regla, només cal anar al que passa a Alemanya, on el Tribunal Constitucional va fixar un límit màxim del 4% del PIB a les transferències dels lands rics als pobres. Quan es diu que Catalunya té un finançament que frega l’espoli es tracta exactament d’això. D’un drenatge de recursos que empobreix el país cada dia, rebaixa la qualitat dels serveis públics que dona als ciutadans i redueix la capacitat de resposta del govern de la Generalitat a les necessitats dels seus habitants, el seu territori i la seva societat. I el pitjor és que l’any que ve tornarà a passar el mateix, com va passar l’any passat i l’anterior. El sistema és injust per a Catalunya, perquè és molt avantatjós per a altres comunitats que són deficitàries i receptores dels recursos i són hostils a qualsevol reducció dels seus drets adquirits, i menys –diguem-ho tot– si és per beneficiar Catalunya. No és estrany que el sistema estigui més caducat que el Consell General del Poder Judicial; no el volen canviar i qui ho forci des de La Moncloa en pagarà un alt preu polític. El resultat final és que Catalunya apareix com la comunitat més endeutada de totes (84.327 milions). El que no diu el titular és que sense aquest dèficit fiscal exagerat i persistent, que als anys noranta del segle passat ja era del 8% del PIB i que ha arribat a ser del 9,8% del PIB l’any 2020, Catalunya no seria la més endeutada, podria estar gens endeutada, i els catalans haurien tingut al llarg d’aquestes tres dècades molts més recursos dels que ha tingut, per a llars d’infants, escoles, beques, assistència primària, hospitals, serveis socials, transport públic, foment de la cultura, suport a la llengua pròpia i un llarg etcètera.