A la recerca de l’aigua perduda

Als anys quaranta, al No-Do es parlava de “pertinaz sequía”. Un terme avui ben viu. La causa és la falta de pluja, però la situació també ve pel malbaratament, no només per excés de consum, sinó per pèrdues en xarxes, que els estudis indiquen que superen el 40%. Les accions que els experts posarien sobre la taula per un abastament eficient ben segur que serien: l’aprofitament de l’aigua de pluja o de teulades recollida en dipòsits per regar jardins i netejar enllosats; regar amb sistemes d’eficiència hídrica programables, soterrat (l’aigua va a l’arrel) o gota a gota (directe a la planta i evitant les pèrdues per evaporació o dispersió pel vent) i defugir regar quan fa calor; protegir canonades de la calor i glaçades, tenir sensors de pluja i mecanismes contra pèrdues; espais verds urbans amb els tres estrats vegetals (arbori, arbustiu i herbaci, tots autòctons); reutilitzar les aigües grises (dutxa, rentamans), així s’evita abocar-les a la depuradora, on es barregen amb les contaminades, a més són útils per regar zones verdes (s’infiltren al terreny i poden nodrir el nivell freàtic). Més enllà d’això, hi ha recomanacions per a un consum eficient: reductors de cabal, utilitzar la dutxa abans que la banyera, omplir una galleda mentre s’escalfa l’aigua, fer rentadores i rentavaixelles plens, omplir piscines amb aigua de mar...

En temps de la II República ja es van dissenyar infraestructures hídriques, com pantans i embassaments. El règim del general Franco va donar continuïtat a aquests sistemes que s’abasten de la pluja i el cabal dels rius. Però ara, que no plou, la seva funció no és la mateixa. Cal buscar alternatives. Catalunya té uns 600 km de costa, per això l’aigua de mar és una alternativa real. Dessalar suposa una inversió cara, però no tenir-ho és pitjor. Actualment, hi ha dues dessaladores: des del 2002 hi ha la de Tordera, amb capacitat per a 20 hm³, i des del 2009 hi ha la del Prat (60 hm³). Altres veïns mediterranis tenen una proporció molt més alta. La sequera del 2008 va ser un avís, però des de llavors les accions han estat insuficients i/o ineficients. Ni s’han reduït les pèrdues d’aigua ni s’han construït dessalinitzadores per cobrir totes les necessitats del territori. De fet, l’ampliació de la de Tordera estarà operativa el 2026.

La solució no és traspassar la culpa i la responsabilitat al ciutadà. Vetllar per un bé escàs i tan necessari com l’aigua és en mans de l’administració. Cal una planificació per dissenyar, executar i gestionar els recursos hídrics, sent respectuosos amb els ecosistemes. I cal l’enginyeria per assolir aquest futur.