Opinió

Som 10 milions

El Camp i la poma de Newton

La nostra aposta estratègica com a demarcació no ha de basar-se a ser un clon d’altres regions

Diu la saviesa popular que les coses cauen pel seu propi pes per referir-se, en sentit figurat, a una cosa evident, que és molt conforme a la lògica, o a una cosa que succeeix sense estridències ni escarafalls innecessaris (www.rodamots.cat). Si agafem l’expressió en un sentit més literal enllacem amb Newton i amb la seva poma, que en caure va inspirar-li una teoria d’aplicació universal fins avui, i fins a on sabem. La llei de la gravitació explica, dit en termes molt col·loquials, que les coses cauen de dalt cap a baix. Fent un paral·lelisme interessat i una mica forçat, a fi de bé, per introduir la reflexió d’aquest article, podríem dir que les coses cauen de nord a sud. De dalt cap a baix, de nord a sud.

Catalunya, que s’ha forjat a base de desafiar lleis universals, es resisteix a la poma de Newton i a la seva força gravitacional, de manera que a casa nostra les coses que cauen en gràcia cauen de sud a nord, de baix cap a dalt. Diguem que el moviment natural, genuí, espontani és de baix cap a dalt. De sud a nord.

A Catalunya el nord enganxa, i el sud espanta. Al nord s’hi va, pel sud s’hi passa. El nord és elegant, el sud està atrotinat. El nord brilla, el sud crema. El nord respira, el sud ofega. El nord s’explica, el sud es justifica. El nord s’agrada, al sud ens comparem. El nord fa goig, el sud m’esborrona. El nord m’enamora, el sud em fa patir.

Al sud sentim la necessitat constant de repensar-nos i de reinventar-nos, perquè no ens acaba d’agradar mai prou la nostra darrera versió de com ens expliquem. Sempre mirant al nord de cua d’ull, amb una barreja d’admiració i d’enveja que ens porta a ser mesells o rebels, sense gaire terme mitjà. El nord és per al sud com aquell espill incòmode amb què ens volem emmirallar, però que ens retorna una imatge amb la qual no acabem d’estar a gust. El nord, el referent, la pauta, el model, la icona, el símbol. El nord, el mite. I al sud, entretant, el vassallatge. Al nord la generositat condescendent del que se sap guanyador. Al sud la requesta obstinada del que se sent amb desavantatge.

Ja va sent hora que al sud la nostra gent i les nostres institucions deixem de badar amb el nord i ens mirem cap endins amb un accent apreciatiu i posem en valor tot allò que ens defineix i que configura la nostra essència com a territori i com a comunitat. El Camp és un espai extraordinari, amb un equilibri poc habitual entre mar i muntanya que configura un entorn natural admirable, amb un patrimoni arquitectònic, artístic i cultural de primer ordre, amb una xarxa molt ben travada de pobles petits i ciutats mitjanes, amb un teixit empresarial sòlid i consistent. La nostra aposta estratègica com a demarcació no ha de basar-se a ser un clon d’altres regions. Sempre serem una mala còpia d’allò que no som en essència. El nostre futur passa per construir des de les nostres fortaleses, de dins cap enfora, desmarcant-nos i alliberant-nos de les servituds de l’eix nord-sud, menjant-nos la poma de Newton.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.