Argot

“Menda li adinya un xuri…” es pot llegir en una obra de Juli Vallmitjana. (Per cert: ¿algú ha cregut viable i oportú de treure la pols escènica d’algunes obres de teatre d’aquest autor, que recollí amb tanta gràcia el caló català?) A la majoria de catalans, aquest llenguatge ens agafa de sorpresa. Joan J Vinyoles i Vidal ens l’ha presentat en un Vocabulari de l’argot de la delinqüència editat per Millà.

Vinyoles hi estudia l’argot, la seva evolució, les característiques lingüístiques, les variants segons les especialitats delictives, etc. Que en tenen, de color, els infixos i sufixos catalaníssims de l’argot! Busquinyar, trobiscar, dintracs, fulanyis, cangueli, pàntils, sordinyel, blancoia, altúrries, etc. Penso, però, que el més curiós per al lector pot ser que reprodueixi aquí alguns mots d’aquest vocabulari.

Banau. Producte de l’encreuament entre beneit i babau.

Baranda. Pinxo, valent, gairebé sempre emprat despectivament. Del gitano “barandí”, que significa esquena, a través de l’argot castellà “baranda” = jutge, governador, comandant de presidi.

Calé. Del gitano “caló” = negre, en contraposició a “parnó”. = blanc (moneda de coure/moneda d’argent), malgrat que avui siguin sinònims en llenguatge popular.

Cangrí. Presó. Del gitano “cangrí” = església.

Canguelis, cànguil, canguis, etc. Del gitano “canguelo” = por.

Endinyar (amb les variants adinyar i dinyar). Donar, pegar, ficar, tirar. Mot gitano amb el sentit original de donar.

Fer la ganyota. Morir. Fer el gest: pagar.

Gardunya. Presó. Recordeu l’indret d’aquest nom prop del mercat de la Boqueria.

Gau. Tinc un amic que a vegades diu d’algú: “és un gau”. En aquest llibre he trobat que significa poll (paràsit).

Mano. “És un mano!” Home viu. Del gitano “manú” = home, o apòcope del castellà “hermano”.

Pirar. Mot gitano. Fugir, marxar. “Pirar de bufa”, fugir rabent.

Pollosa. Manta i gorra. De l’antiga germania castellana “pelosa” = manta, deformat humorísticament.

Xava. Noi, noia. Del gitano xabò, xabí.

Voldria recordar diverses frases expressives d’argot que es troben en llibres catalans: “Hi pinxero que abillava parlo...” (veig que duia rellotge). “Li aixeco a l’Oncle un potosí carregat (Aixecar vol dir indicar el còmplice al carterista la víctima adequada; potosí = portamonedes). “Si està més ficada per aquest pastili!”… (beneit, relacionat segurament amb “ser de bona pasta”). “He sallat amb vuit barés (moneda grossa) i me n’he anat al burleio”. “Li he escarbat una tanca fui que em pensisqueiava que era de la” (li he pres un portamonedes fals que em pensava que era d’argent).

Vet aquí un món socialment i lingüísticament marginat, al qual aquest llibre, que és realment “de mistó” (magnífic), ens permet d’aproximar-nos una mica.