Lletra petita
Tirar la canya
“Abans, la pesca dels partits en el món privat era més selectiva, per qüestió de pedigrí. Ara es tracta d’incorporar el concepte ‘ciutadania’ i els perfils s’han ampliat
El sector privat és un mar de peixos on tots els partits van a tirar la canya. El desencís que ha generat la política obliga les formacions, ara més que mai, a buscar candidats sense carnet per tal de blanquejar les llistes. I ho fan tots, perquè la necessitat és compartida. Alguns, amb més convenciment de les aportacions positives que té incorporar a l’equip persones que no estan intoxicades ni pel sistema ni per la maquinària política. D’altres ho fan més de cara a la galeria. Però el cert és que s’ha convertit en una pràctica habitual, sobretot a partir de l’experiència de Junts pel Sí, el 2015. No és que abans hi hagués cap veda. Però sí que la pesca podríem dir que era molt més selectiva i, fins i tot, elitista. Perfils d’èxit del món empresarial o universitari. Veus notòries i autoritzades en sectors molt concrets. Cares poc conegudes públicament però amb pedigrí. Ara, es tracta d’incorporar el concepte ciutadania i els perfils s’han ampliat i són diversos. Esportistes, escriptors, periodistes, pagesos, sindicalistes, gent del món social i del tercer sector... fins i tot meteoròlegs. Les comportes s’han obert, definitivament. I això està molt bé perquè la política deixa de ser un món excloent, professionalitzat i acaparat per qui disposa de carnet. Tanmateix, això no significa que tothom sigui apte per fer política. Com no tothom és apte per fer d’esportista, d’escriptor, de periodista, de pagès, de sindicalista o de meteoròleg. O sigui que triomfar professionalment no et gradua automàticament en primer de diputat. Cert, però, que ser especialista en un àmbit et permet parlar amb propietat d’aquella cosa, segurament molt més que el polític professional que intenta tocar moltes tecles i només d’oïda. Per tant, pescar en el món privat no és ni ha de ser dolent. El problema és la part maliciosa de tirar la canya només perquè piquin cares conegudes, amb l’únic requisit que tradueixin la popularitat en vots a les urnes. I és evident que la liberalització de la política també ens ha portat aquesta part més de varietats.
