opinió
Aureli Argemí, un català universal
El reguitzell d’iniciatives que va impulsar l’Aureli Argemí a través del CIEMEN és inabastable
La seva vida ha estat dedicada a la defensa dels drets col·lectius, nacionals i lingüístics
Dijous, 4 d’abril, ens vam acomiadar de l’Aureli, que va aclucar els ulls de manera serena i tranquil·la el dilluns de Pasqua, després d’esgotar la vuitena vida, car les set vides anteriors ja les havia fulminat feia temps, com bé sabem les persones que vam tenir la immensa sort de tractar-lo en algun moment de la seva vida, intensament viscuda, fins al final. Tenia una mala salut de ferro i una immensa energia vital.
L’Aureli Argemí, que havia nascut amb el nom d’Ignasi, era teòleg de formació i va ser escolà i monjo de Montserrat, però les seves conviccions el durien primer a acompanyar l’abat Aureli M. Escarré a l’exili, i després el durien a reorientar la seva vida per dedicar-la a l’estudi, la divulgació i l’activisme a favor dels drets col·lectius dels pobles.
La vida de l’Aureli ha estat dedicada a la defensa dels drets col·lectius, nacionals i lingüístics, i a la divulgació de la realitat de les nacions sense estat, més enllà de la catalana. Per fer-ho efectiu, va creure que calia treballar a escala internacional, i calia disposar d’una eina que seria la llavor de l’internacionalisme contemporani d’arrel catalana.
Amb aquesta convicció va fundar el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) el 1974 a Milà, durant l’exili, i que s’establiria a Catalunya a partir de 1975. Des del primer moment, l’entitat centrà els seus esforços a difondre els seus ideals, enmig de la pugna dels partits que maldaven per posicionar-se en una democràcia incipient. Davant del perill que els drets nacionals quedessin deixats de banda, el CIEMEN veié la conveniència d’instituir un Tribunal Popular Internacional de Justícia que vetllés pel respecte dels drets nacionals, tal com havia fixat l’entitat a les primeres Jornades Internacionals de Cuixà el 1976.
Només des d’aquest enfocament s’entendria la tasca desplegada pel CIEMEN, dedicada a la posada en marxa de multitud d’iniciatives que mantindrien aquest compromís. Com la creació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, el 1981, que esdevindria el principal punt de referència d’una generació que demanava uns posicionaments molt més agosarats dels que desplegava la Generalitat de Catalunya recuperada. O com la proposta de crear el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament el 1986 sumant esforços amb d’altres organitzacions no governamentals i els primers ajuntaments democràtics per donar resposta al compromís de solidaritat internacional que exigia a les administracions públiques dedicar el 0,7% dels seus recursos a combatre la pobresa i lluitar pel desenvolupament dels països i pobles més empobrits, esdevenint una iniciativa pionera.
Però bona part del llegat de l’Aureli passaria també per impulsar la creació d’un corpus doctrinal útil en la defensa dels drets col·lectius a través de dues iniciatives que encara avui són ben vigents. La Declaració Universal dels Drets dels Pobles de 1990, confeccionada en el marc de la Conferència de Nacions sense Estat d’Europa impulsada pel CIEMEN, i la Declaració Universal dels Drets Lingüístics el 1996 conjuntament amb el PEN Català. Un corpus doctrinal que tindria la seva empremta en recursos de divulgació de referència com va ser la publicació de mapes sobre la diversitat de nacions, pobles i llengües a Europa i la resta del món, o la publicació de la revista Europa de les Nacions primer, i del diari digital Nationalia més tard.
A banda d’aquestes, el reguitzell d’iniciatives que va impulsar l’Aureli Argemí a través del CIEMEN és inabastable, només cal recordar la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana el 1996 o la Plataforma pel Dret a Decidir el 2005, o la seva participació fonamental en la posada en marxa de l’Assemblea Nacional Catalana del 2011, entre moltes d’altres.
L’Aureli Argemí ha estat un català universal contemporani, i em vull aturar un moment aquí per explicar per quina raó crec que cal atorgar-li aquest reconeixement.
De catalans universals reconeguts per les seves aportacions artístiques, científiques, mèdiques o arquitectòniques n’hi ha molts, però en la majoria de casos parlem de reconeixements oficials d’organismes, mitjans i institucions establertes que tenen capacitat de fixar en l’imaginari col·lectiu els seus mèrits, ben merescuts, per altra banda. Però jo parlo del reconeixement de les persones, mitjans i institucions pròpies dels pobles perseguits i minoritzats d’arreu del món que no formen part d’aquest imaginari, i és aquest l’univers que reconeix en Aureli Argemí un referent català i universal.
L’Aureli ha estat per a molts de nosaltres un mestre i un amic lleial i generós, proper i respectuós. Curiós fins al moll de l’os, apassionat del coneixement de la diversitat, i amb un gran sentit de l’humor. Un humanista que mai va buscar el protagonisme i sempre va treballar amb transversalitat en defensa del bé comú i del país. Sempre positiu i esperançat, mai donava una batalla per perduda, per difícil que fos d’afrontar.
A finals de l’any passat l’Aureli va publicar el seu llibre de memòries, editat per Pòrtic, La llavor sembrada. La presentació oficial l’havia fet el 28 de novembre a l’Auditori de l’entitat, i es disposava a presentar-lo a diverses ciutats i pobles on un reguitzell d’amics s’havien ofert a oficiar d’introductors per tal que l’Aureli pogués dissertar sobre alguns dels episodis de la vida política i social del país que aquest magnífic volum explica amb tot luxe de detalls.
Però si m’he de quedar amb una imatge, jo em quedo amb la de l’Aureli envoltat de l’Ann, l’Àngel, en Carles, en Jordi, la Gabriela i alguns amics més al final de la presentació de les memòries que va fer de manera reservada el 4 de desembre al CIEMEN, on després d’explicar anècdotes i acudits com només ell sabia fer, ens vam acomiadar fins a la propera trobada, la que faríem per celebrar el 50è aniversari de l’entitat, on tots estàvem convidats.
La llavor que l’Aureli va sembrar ha germinat, i el seu fruit creix en tots nosaltres, que seguim compromesos en la defensa dels drets col·lectius, els nostres i els de la resta dels pobles del món, la pau i la solidaritat.