Entre l’amor i l’odi

Deia la poetessa i traductora argentina Alejandra Pizarnik que l’amor, si és alguna cosa, són dos que es miren. Per connexió, l’odi deu ser dos que s’escupen a la cara. L’amor i l’odi representen un parell d’emocions humanes poderoses. Acte seguit venen la ràbia, l’alegria, la por i la tristesa, però tenen menys decibels i es veu que no són tan artístiques. L’amor i l’odi sovint s’entrellacen en un equilibri delicat capaç de definir les relacions que mantenim amb els altres o que, per contra, ens pot caracteritzar a nosaltres mateixos. Una dualitat que ha estat objecte de reflexió filosòfica, literària, cinematogràfica i musical al llarg de la història, revelant la complexitat de la naturalesa humana i l’ambigüitat de les passions. Hi ha qui no té la capacitat d’odiar, igual que hi ha pseudohumans incapaços d’estimar. Defectes de fàbrica.

Des de la perspectiva filosòfica, l’amor s’ha considerat, per tradició, una força constructiva capaç d’unir persones i fomentar l’empatia. Plató, a El banquet, ja explorava l’amor com un impuls cap a la bellesa i la veritat, i suggeria que l’amor veritable transcendeix allò físic i busca una connexió més fonda. Però l’amor també pot convertir-se en una font inesgotable de patiment. La famosa frase de Nietzsche, “el que estima, odia”, et pot fer volar el cap per l’aparent oxímoron, però ben mirat ens recorda que la intensitat de l’amor pot donar lloc a la desesperació i la rancúnia quan algú es torna víctima de la traïció o de la ferida. Empèdocles opina que el que provoca el canvi constant d’Heràclit són l’amor i l’odi, les dues forces còsmiques.

En el terreny literari, el galimaties es manifesta translúcid en obres com Cims borrascosos, d’Emily Brontë. La relació entre els dos protagonistes és un clar exemple de com l’amor es pot transformar en odi en el temps de cloure una parpella. L’amor passió dels dos malaventurats es torna una força destructiva que arrabassa tothom qui els passa pel costat. La línia entre l’amor i l’odi sovint és difusa, sembla que es mig defineixi sota unes ulleres de presbícia mal graduades. La intensitat de les emocions dels dos palanganes –que fluctuen entre la devoció i la venjança– il·lustra com l’amor tant pot ser un refugi com una presó. El mateix passa a Orgull i prejudici, de Jane Austin o a Els miserables, de Victor Hugo.

El cinema també ha explorat la relació complexa de l’amor i l’odi, en definitiva, dues cares de la mateixa famosa moneda. A El carter i Pablo Neruda, l’admiració i l’amor del carter cap a Neruda es lliguen amb la frustració i l’odi cap a les injustícies que afronta. L’amor pot ser font d’inspiració tant de la creació com de la destrucció, i les emocions funcionen com a motor de canvi i de conflicte intern. A El lado oscuro del corazón, un film argentino-canadenc dramàtic i surrealista, el poeta protagonista busca l’amor autèntic però topa amb els propis dimonis. La lluita entre el desig i el desdeny es torna un viatge filosòfic que qüestiona la naturalesa de l’amor i la seva capacitat per coexistir amb l’odi.

La música tampoc queda exempta de tractar el duet amor/odi a discreció. Hi ha cançons que parlen d’un amor tan fort que es pot tornar odi quan exploten els conflictes. Això comporta unes lletres molt autèntiques que reflecteixen l’entramat de les relacions. Penso, per esmentar alguns exemples, en temes com Te odio, de Los Seis Días amb Santi Balmes; Arenas movedizas, de La Bien Querida; Turnedo, d’Ivan Ferreiro; It Ain’t Me Babe, de Johnny Cash; Vesoul, de Jacques Brel; Toxic, de Britney Spears; Porque te vas, de Jeanette; Back to Black, d’Amy Winehouse; o el flamant Next Summer, de Damiano David.

És cert que l’amor i l’odi no viuen en extrems oposats dins l’espectre emocional, sinó engranats amb imprecisió. Ens desafien a captar la fondària d’unes passions sempre antitètiques. La clau? Acceptar que l’amor i l’odi formen part de la nostra experiència i que, en la seva intersecció, trobem l’essència del que significa estar vius, i que són com els dos amics que sempre es barallen a les festes: un porta flors i l’altre un pastís de xocolata que es desfà amb la calor de la discussió. Com a espectador, no saps si trucar a un mediador o treure les crispetes i gaudir de l’espectacle. Perquè, siguem sincers, qui no s’ha trobat en un moment vital en què l’amor es viu com una abraçada dolça i al mateix temps com un cop de puny a la boca de l’estómac?