Com que les causes de l’apagada potser no les diran mai o en diran tantes que es podrà escollir la que més convingui, millor veure per què havia de passar aquí. Sigui la causa o les causes que siguin, el fet és que es produeix en una estructura determinada, l’espanyola.

Els que creen aquest tipus d’infraestructures a Espanya, abans de començar diuen que faran una cosa mai vista; més endavant no arriben els diners i els terminis s’allarguen, les corrupteles no els són gens estranyes i, quan les acaben, mentre funcionen, són uns cracs i, quan ja no funcionen cal buscar la culpa en algun esdeveniment casual o en terceres persones que no saben identificar. I aquí s’acostuma a acabar tot. De la deixadesa del manteniment de l’estructura no calia parlar-ne, perquè tot rutllava però si les coses es torcen, doncs ja s’hi posaran, i no tornarà a passar més –recorden l’emèrit?–. Això sí, èxits i fracassos, tot ho fan amb el cap ben alt, sense cap sentit del ridícul, de penediment o de culpabilitat.

També són simptomàtics els trets de les elits espanyoles, siguin de les elèctriques de l’Ibex, siguin de polítics d’àmbit estatal –PSC inclòs–. Amb l’estil de Florentino –recorden el Castor?–, no hi perden mai, ni dimiteixen; han nascut per fer beneficis i, si pot ser, a costa de l’erari públic i millor encara si hi ha diners de la UE pel mig. Inversions? Ja les faran altres!

Els portuguesos, que fa segles que són independents, potser no recordaven com eren els seus veïns quan van decidir compartir la xarxa espanyola. Aquí sí que se sap, perquè la mateixa presidenta de Red Eléctrica Española, només dos dies després de deixar a les fosques els dos estats peninsulars, encara deia a la ràdio que el sistema d’electricitat espanyol era el millor del món. I és que, a dintre, no hi ha res a fer!