Lletra petita
Afers socials
Des que es va crear el 1999, el Departament d’Afers Socials ha estat considerat com una maria pels governs. Seria greu que fos per miopia en la capacitat d’anàlisi i planificació però seria encara pitjor si, un cop assumit que és un dels departaments que rebrà més pressió de demanda d’ara endavant, l’executiu decideixi arronsar les espatlles i xutar endavant la pilota pressupostària perquè se la trobi el govern següent. Ens trasbalsa el cas de la nena de 12 anys violada repetidament quan estava sota guàrdia i custòdia de la DGAIA. Plou sobre mullat: el mes passat va morir a la presó l’home de Castelldans (Garrigues) condemnat a 51 anys de presó per haver abusat dels menors que tenia a casa un cop es va constituir en família monoparental d’acollida. Durant anys el protocol de seguiment dels menors l’administració no va detectar res.
Si cal respondre a la complexitat creixent de casuístiques socials, no es pot continuar com ara, amb una sabata i una espardenya. Són mainada vulnerable i, si amb els que tenen un entorn estable les famílies ja tenen totes les antenes posades en temps d’internet i xarxes socials, és evident que amb els més fràgils cal més acompanyament i detecció. S’alcen veus que defineixen els centres d’acollida com a aparcaments de mainada. Sense moure’ns d’Afers Socials, moltes de les residències d’avis també ho són. Estan infradotades de material i de personal, que a més està mal pagat i, per tant, és impossible estabilitzar les plantilles. L’atenció que presten a l’usuari –gairebé tots, grans dependents– no l’admetríem per a nosaltres: passar les hores sense cap estímul, esperant l’hora dels adeus. És clar, no es queixen. Els terminis reals de la llei de la dependència són una indignitat absoluta. De governs que s’han posat de perfil durant anys i panys plora la criatura: de 1.045 residències a Catalunya, només 161 tenen titularitat pública (tot i que algunes tenen gestió privada). La resta són negocis privats que concerten places amb el govern. Aquest no és l’estat del benestar que volem i dir que no ens el podem pagar és fer trampa. A l’Espanya que no pateix dèficit fiscal bé que poden, i prou que podran si continuem governats per submisos.