Si ja les velles nacions europees sofreixen una greu crisi d’identitat, què no pot arribar a passar a les nacions sense estat. Aquestes, a més de les pressions demogràfiques, reben les dels estats que encara lluiten per les hegemonies, sobretot ara, quan la guerra de les identitats s’ha fet més peremptòria. La globalització ha implicat un qüestionament continu del que som i del que podem voler, i a això s’hi ha sumat la pressió demogràfica derivada dels fluxos migratoris, la baixa natalitat a Occident i el declivi o envelliment de tota la generació que va néixer a partir de 1945. El dibuix pot arribar a fer-se preocupant quan atenem certes xifres: el 25% de la població del nostre país ha nascut fora de l’Estat espanyol i va arribar entre nosaltres fa menys d’un quart de segle. Són dades que fan de mal encaixar, tant pel que signifiquen abstractament com pel que, en concret, impliquen en coses substancials: preus dels habitatges, polítiques de lloguer, educació, sanitat, seguretat o, el que és el més decisiu, la integració en la llengua i els mínims de convivència.

L’ascens de la dreta populista, a Europa i als Estats Units, va de la mà d’aquesta crisi. Les velles societats tradicionals encara es veuen més en tensió, posades contra les cordes enmig de les crisis cícliques del capitalisme i de les deslocalitzacions de les indústries pesants, que almenys garantien feina per a àmplies bosses de població autòctona. El trumpisme no ha estat més que un intent de posar fre a tot això, encara que només fos retòricament, per bé que a la pràctica no s’ha pogut ni aixecar un mur ni tampoc fer cap mena de política d’aranzels que serveixi per fer ressorgir la indústria nord-americana. A Europa, ni tan sols es planteja cap gran pla de reconversió industrial; ja es dona per perdut el vell món fabril; anem dirigits cap a una societat dels serveis i del coneixement, i és precisament aquí on costa fer-hi encaixar milers i milers de persones sense formació, mà d’obra barata que inevitablement s’ha de col·locar al turisme o a la indústria del totxo. Tot plegat sembla combinar-se en un còctel demencial, en una piconadora de la qual no en sortiran ben parats els més dèbils de l’aplec.

Hem d’anar AMB compte: el futur de Catalunya no pot ser Mallorca; convertir-se en un pati del darrere mitjanament luxós i turístic per a les masses europees, camp de treball d’immigrants, resort per a jubilats i expatriats rics de les grans empreses deslocalitzades. A Barcelona ja sabem que és impossible comprar-s’hi un pis, i ara encara menys llogar-lo amb les noves polítiques fallides de control de preus. Fer pisos de preu concertat serveix per alleugerir fins a una certa mesura les coses, però tampoc no són cap bicoca, i depenen de l’atzar d’un sorteig i d’una mínima capacitat d’endeutament. Els catalans es veuen abocats a una dispersió interior inèdita, cosa que tampoc contribueix a crear espais de sociabilitat on integrar els nouvinguts. Un país de gent que viu en suburbis i que es passa mitja vida a les autopistes.

S’ha de poder parlar de demografia, de posar frens de sentit comú a l’augment desbocat de població, sense ni caure en les trampes de l’extrema dreta ni en la buidor retòrica d’una esquerra que sembla que ho compon tot amb quatre consignes o cançons. Hi ha molta feina per fer, i no només no tenim un estat propi, sinó que sovint sembla que ni tan sols l’autonomia ens serveix per endreçar mínimament el país. Això obliga a cadascun de nosaltres a ser ja no només funcionaris d’un estat invisible, sinó fins i tot soldats d’una catalanitat que se’ns està escapant entre els dits, o que a certs indrets del país ja sembla més aviat una relíquia arqueològica. És així com la catalanitat depèn de nosaltres d’una manera fatal i feixuga: mantenir el català a cada intercanvi, i conscienciar, i explicar, i no transigir, i sempre des de la simpatia i la bona voluntat, és clar, des d’una seducció que ens faci contínuament agradables, no sigui cosa que es pensin que volem imposar res. Ser català porta molta feina. S’ha de somriure sempre, encara que sovint ja sembla que fem una ganyota empipada.

El món ja pateix d’excés de població, i ara també Catalunya. És evident que no es tracta de fer fora ningú, però sí d’assabentar tothom que el país té arrels i conforma una figura, i que no s’hi pot potinejar fins a desbaratar-la. Hi ha massa gent que, sense saber-ho, porta molts anys fent feina de corrosió. No sé com podem arreglar-ho, però fer-ho és tot el que ens cal perquè el país perduri per sobre d’aquesta sensació permanent de liquidació per canvi d’amos.