Rodríguez Yuste, una família d’art

Darrerament, he tingut ocasió –que no he desaprofitat– d’aproximar-me, i coneixe’ls una mica, a algunes de les germanes i germans que formen la saga de la família Rodríguez Yuste, procedents de la regió de Salamanca, que a finals dels anys cinquanta, essent jovenets, es van instal·lar a Barcelona, on van estudiar diferents disciplines (belles arts, arquitectura, fotografia, disseny gràfic, enginyeria industrial, etcètera), van treballar en institucions culturals diverses i en organismes de l’administració pública.

Elles són Antònia (coneguda per Toni), Núria i Maria; ells, Raimon i Luis. Gent elaborada, viatjada i expressiva, gent que pinta, que fotografia, que dissenya, que exposa i fa exposar, que fa muntatges contemporanis i que mostra tot aquest enginy en centres d’art diversos, com vaig poder comprovar la setmana de Sant Jordi al palau mercedari de la Diputació de Còrdova per part de Toni i Núria, que em van presentar Francisco Arroyo Ceballos, poeta, músic, pintor i crític, artífex d’aquesta magna trobada pictoricopoètica, feta també amb la participació del Reial Cercle Artístic de Barcelona, en presència del seu president, Fèlix Benz. En aquests dies (fins al 27 de maig) a l’Espai Ronda Barcelona (Consell de Cent, 382), amb el lema Simfonies, Toni i Núria, amb la resta dels components familiars, exposen també pintures i fotos, expressant “la necessitat de contemplar i connectar amb la natura”.

Ja dic: una gent amb qui dona gust ser-hi, estar-hi i quedar-s’hi. Tot va començar a l’Ateneu Barcelonès, on la Toni va ser la responsable, durant uns anys, de la secció d’arts plàstiques i visuals d’aquesta històrica entitat cultural, per on va fer desfilar artistes de la dimensió de Joan Hernández Pijuan, Antoni Miralda, Joan Pere Viladecans, i tants altres de la nostra millor pintura i art conceptual contemporani.

Jo acompanyava, en aquell dinar a l’Ateneu, poc abans del Nadal passat, el meu amic Miquel Fort i Bufill, que continua remenant amb les històries de la història local de Catalunya, una vocació que, sens dubte, va aprendre de ben a prop, donat que el seu pare, Eufemià Fort i Cogul (1908-1979), va ser el gran historiador del Monestir de Santes Creus.

Quan una de les germanes Rodríguez Yuste, sobretot la Toni, va sentir el nom de Santes Creus, va saltar com una llagosta: “M’encanta l’ambient dels monestirs. Voldria fer-hi una exposició de temàtica espiritual i religiosa.” El meu amic Miquel, amb aquella cara de circumspecció medieval que gasta, i coneixent el monestir tant com casa seva, va apuntar: “Fet, quan vulguis.” I ara estem en això: tractant que algun màxim responsable d’aquest monument doni el vistiplau perquè una artista que porta al darrere tota la tradició de Fray Luis de León i de Miguel de Unamuno ens doni la visió femenina de la transcendència en aquests temps trasbalsats.

I és que un servidor, per allò de la continuïtat familiar i per elaboració i devoció personal, m’he sentit decantat –i cada cop més en el transcurs vital– cap a les distintes formes de la Bellesa, a les quals sempre adjunto els valors de la Veritat i la Bondat, doncs no en va deia Beethoven: “L’únic símbol de superioritat que conec és la bondat.” I això que era sord, limitació que contestava dient: “No hi sento com els altres, però escolto més profundament que ningú.”

Escoltar, sentir, compartir i irradiar cap enfora el que s’ha treballat endins, sembla que és una bona tetralogia per anar pel món. I aquestes germanes i germans Rodríguez Yuste veig que és el que fan, renovant els tradicionals llaços d’amistat i comprensió entre els diferents pobles d’Espanya, que recorden les relacions històriques d’Andalusia amb Catalunya, en favor de la cultura, la justícia i la llibertat, i els contactes que hi hagué, a partir del 1953, amb els congressos de poesia, el primer dels quals, justament, a Salamanca, amb la presència dels nostres Josep-Vicenç Foix, Tomàs Garcés, el crític d’art Rafael Santos Torroella o un altre gran, Carles Riba, que suggeria que l’emoció humana, per a ell, havia de ser “continguda i fervent”.

Igualet que ara, amb “la fúria i el soroll” de les grans ciutats, com deia A. Bladé, amb el baladreig dels grans mitjans de transmissió incomunicable, per no parlar del llenguatge de les cotorres polítiques que ho omplen tot.