L’exemple Harvard

Donald Trump ha tornat a situar-se –ja ni tan sols és notícia– en el focus de l’atenció internacional. I n’hi ha raons de sobres, ja que el seu objecte de crítica és la prestigiosa Universitat de Harvard, de la qual, gràcies a la polèmica, alguns hem sabut que, malgrat el seu caràcter privat, rep fons estatals per un import de milers de milions de dòlars. El debat s’ha originat pel tracte que alguns estudiants jueus han rebut al campus arran del conflicte bèl·lic entre l’Estat d’Israel i Hamàs a Gaza, tenint en compte l’alineació política de Trump, més propera a Netanyahu que a l’organització terrorista. I sens dubte estaríem d’acord que represaliar persones que estudien als Estats Units, que potser ni tan sols comparteixen la política del seu govern, pel fet de formar part del país israelià és, com a mínim, injust. Però, en qualsevol cas, aquesta ha estat la justificació (o excusa) adoptada per Trump per decidir que, pel que fa a la Universitat de Harvard, queda prohibida la inscripció de nous estudiants estrangers, alhora que s’ha vist amenaçat l’estatus migratori dels ja matriculats. Afegim-hi que la mesura s’emmarca dins d’una ofensiva més àmplia motivada per desacords entre el govern federal i certes polítiques de diversitat, inclusió i altres conceptes moderns que es recolzaven en la llibertat acadèmica i que, pel fet que Trump hi és contrari, ja havien propiciat la retallada de fons federals destinats a la institució. La imatge del president envoltat de nenes dedicades a l’esport de competició i signant un protocol pel qual, els assegura, mai no hi participaran persones transgèneres, especifica clarament què és allò que Harvard fa i que no li agrada al president.

Però no només no li agrada, sinó que se sent amb la legitimitat, la que li atorga el resultat electoral però també la seva particular i cesarista manera d’entendre la presidència dels Estats Units, de traslladar aquest missatge a les aules de Harvard amb un caràcter clarament comminatori. Trump al·lega que la institució ha estat laxa o fins i tot permissiva amb la inseguretat que s’ha anat instal·lant al campus, sobretot pel que fa a aquesta comunitat semita, i que molts dels provocadors de l’entorn hostil són estudiants internacionals, cosa que, al seu parer, justifica intervenir per protegir la comunitat universitària, controlar la influència estrangera i condicionar la recepció de fons i d’estudiants internacionals al compliment de la normativa federal.

No hi ha dubte que tot això serveix també com a advertiment a altres universitats perquè s’alineïn amb les polítiques governamentals. Però precisament aquesta voluntat exemplificadora de les mesures fa que els seus crítics, inclosa la mateixa universitat, considerin aquestes accions un atac frontal a l’autonomia universitària i a la llibertat acadèmica i de càtedra, que amb això milers d’estudiants internacionals podrien veure truncats els seus projectes i que, sens dubte, tot això redundaria en un debilitament progressiu de la capacitat de recerca i de la fortalesa econòmica de la institució. Entenen que “l’exemple Harvard” és més aviat un perillós precedent de control ideològic i governamental sobre l’educació superior. Així doncs, i tampoc això no és nou, la polarització està servida. Perquè davant dels crítics, que veuen en aquestes mesures una amenaça als valors universitaris fonamentals i a la mateixa democràcia als Estats Units, hi ha qui defensa la necessitat de garantir la seguretat nacional i d’exigir responsabilitats als qui, amb el soroll, pretenen condicionar la vida al campus i l’opinió pública.

En temps de desinformació, tot té també el seu contraargument: ¿no és desproporcionat castigar tota una institució per incidents que potser són aïllats?, ¿per què cal castigar tots els estudiants estrangers pel que només alguns fan?, ¿la mesura no serà contraproduent per als mateixos nord-americans que es pretén protegir? I, en darrera instància, ¿no són precisament aquest tipus de mesures les que provoquen l’autocensura per por de represàlies? Però el cert és que aquest tipus de preguntes també les podríem fer a molts altres, entre els quals hi ha alguns dels crítics més furibunds de Trump. ¿O és que a Catalunya no s’ha obligat certes escoles concertades a reconfigurar el seu sistema educatiu (ja amb la manera d’adjectivar-lo, “segregat”, s’aprecia la crítica) i a renunciar al seu ideal d’ensenyament per continuar rebent uns fons sense els quals no podrien sobreviure? Tot és política, des d’aquest punt de vista. I des de sempre, el poder ha volgut condicionar l’educació.