Una llei de costes distorsionada

Comencem pel començament, al llarg dels gairebé trenta anys de la formulació de la llei de costes, aquesta s’ha anat convertint en una espasa de Dàmocles que amenaça la identitat i el patrimoni d’un seguit de municipis de la costa catalana, on barroerament s’ha aplicat sense cap sensibilitat envers uns espais situats dins d’aquest àmbit, àmbit que es basa amb una línia de la costa traçada amb uns criteris gosem dir molt poc fiables. Diguem d’entrada que el fet de tenir una llei de costes és en si un benefici social i ecològic i que evidentment això la justifica i la fa necessària, el problema és quan la seva aplicació entra a mansalva a les poblacions de ribera i amb total menyspreu per la seva naturalesa i singularitat, arrasa les seves tradicionals fesomies i dinàmiques sense cap mirament.

Certament una llei de costes era i és necessària, molt especialment per la planificació i protecció de les costes de Catalunya, i una excessiva dinàmica constructiva que edificava a mansalva al llarg del territori. Per tant, bé per la llei de costes, que vol protegir i salvaguardar el patrimoni natural i defensar-lo o fins i tot protegir-lo com a bé públic que és. Amb tot, el problema sorgeix i és greu quan aquesta llei s’interpreta abusivament perquè intervé en àrees urbanes consolidades i històriques, i quan sense solta ni volta destrueix uns hàbitats urbans i d’ús públic que formen part de cadascun dels pobles o viles afectats, per exemple Cadaqués o Vilassar de Mar, viles ja afectades.

Pel que fa al cas en concret d’avui, és el d’una vila amenaçada, Sitges, atès que es decreta de forma pràcticament immediata l’enderroc del Club de Mar. També es preveu en un futur, igualment immediat, la desaparició de dos locals d’ús públic, el Pícnic, abans Orxateria Valenciana, i el Kansas, abans Piscina Municipal Maria Teresa i Casino Platja d’Or, per tant edificis d’ús públic que han format part de la vida dels sitgetans com a mínim des del primer terç del segle passat. Ens cal recordar que aquestes edificacions eren precedides al llarg del passeig de la Ribera per una magnífica pineda, on acostumaven a instal·lar-se per la festa major els cavallets i la fira. També hi havia la casa de la barca de salvament. Aquests edificis amenaçats se situen, doncs, en un nivell elevat que no ha afectat mai la platja i que per contra són espais d’ús públic permanent al llarg de tot l’any, on el públic pot gaudir del mar, no tan sols a l’estiu sinó també a l’hivern, i on es poden realitzar esports nàutics, que d’altra manera s’haurien de suprimir perquè el Passeig Marítim és, en tota la seva llargada, un passeig urbanitzat i amb xalets avui multifamiliars completament consolidat i que per tant no pot oferir altres espais, ni altres locals, en cap cas, per a aquestes funcions. És això el que pretén la llei de costes? Eliminar l’oferta de serveis al públic en general? Pretén que una platja, avui situada en una zona urbana consolidada, tingui el mateix tractament que una platja natural i salvatge, com altres platges que tenim a Sitges?

Passem al tema del seu valor patrimonial, que queda avalat per tot el que s’ha exposat abans. Hi ha una declaració de BCIL que, en si, li atorga una protecció patrimonial, competència de l’Ajuntament, però avalada i sancionada per la llei de patrimoni de la Generalitat. A menys que la llei de costes tingui el privilegi de poder ignorar les lleis de la Generalitat, cosa que dubto i que en tot cas seria greu que fes. Greu perquè voldria dir que la legislació de la Generalitat de Catalunya és paper mullat, pel que fa a l’Estat. Com podem protegir les casetes de la platja del Garraf i no protegir el que històricament s’ha consolidat al Passeig Marítim de Sitges?

L’inventari del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya protegeix els següents elements com a bé cultural d’interès local (BCIL) situats al Passeig Marítim de Sitges: “Passeig Marítim, platja de la Bassa Rodona i els seus espigons on s’incorporen de l’est a l’oest els següents elements: zona enjardinada de jocs infantils, Restaurant Pícnic, Club de Mar, Piscina Maria Teresa (1932), Restaurant Kansas, antigament Casino Platja d’Or (1932).” Tots aquests elements tenen la protecció de BCIL, amb el n. de Catàleg del Patrimoni Cultural Català 7194-I (acord de ple de l’Ajuntament de data 29/09/2014).

Per tant, la protecció de BCIL es regeix pel que diu en el seu article 25.2 “Deure de preservació i manteniment” de la Llei 9/1993, del patrimoni cultural català, i especifica: “Els béns culturals d’interès nacional i els béns catalogats (BCIL) no poden ser destruïts.” Es evident que, tot i que diuen que la justícia és cega, aquí hi ha una col·lisió de lleis que cal resoldre amb sentit comú i sense desvirtuar cap dels seus valors de protecció. Protegir el bé comú, sense perjudicar la identitat ni les necessitats i els valors singulars d’un poble i els seus ciutadans, ens exigeix cura i responsabilitat. L’enderroc i la urgència amb què es planteja és una agressió i és errònia, per totes les raons exposades.