Aquest és un article trist. L’escàndol que ha colpejat la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència no és un simple episodi de mala gestió administrativa. És una fallida institucional de primer ordre i, sobretot, una vulneració flagrant dels drets dels infants tutelats per l’administració que ens interpel·la com a país. Tot i aquesta afirmació, vagi per endavant el reconeixement a molts professionals que treballen sota molta pressió i sovint poc remunerats, i que són els que sostenen la vida d’aquests menors i adolescents.

Aquest cas, com altres que han anat apareixent els darrers anys, posa en dubte el model actual de tutela. Molts dels centres de menors operen a través de contractes amb entitats que, tot i tenir una funció social, actuen sota lògiques mercantils i, massa sovint, amb escassa supervisió efectiva. La manca de cultura d’integritat publicoprivada ara és detectada per l’informe de la Sindicatura de Comptes, que alerta d’una cronificació d’adjudicacions sense garanties legals o d’increments de costos no justificats. Encara més greu és el fet que molts d’aquests serveis s’han adjudicat mitjançant contractes d’emergència, evitant concursos públics transparents i sense una planificació estratègica real. Aquesta pràctica, que pot ser comprensible en situacions puntuals i excepcionals, no pot convertir-se en norma en un àmbit tan sensible com la protecció de la infància. El model està ara sent objecte d’una profunda reforma pel govern de la Generalitat, però malauradament les inèrcies dels darrers anys i la manca de visió transformadora han consolidat un model caduc.

La tutela d’un menor és un acte de màxima responsabilitat pública. No pot recaure en fórmules improvisades ni en encàrrecs d’urgència. No hi pot haver interès superior del menor sense voluntat política real, ni protecció efectiva amb estructures fraccionades, amb conflictes d’interessos flagrants o opaques. Cal donar valor a la contribució clara i valenta de la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, que ha assenyalat públicament les deficiències estructurals del sistema i ha exigit un canvi profund de model. Segons la síndica, cal deixar de prioritzar l’internament en centres i apostar decididament per l’acolliment familiar com la forma més humana, estable i beneficiosa per garantir el desenvolupament dels infants. Tal i com reclama el sector jurídic, cal reforçar la garantia dels drets de les famílies i dels menors en les retirades de custòdia. Aquesta mirada, centrada en l’infant i no en el sistema, és la que hauria de guiar qualsevol política pública en aquest àmbit.

Per això, no n’hi ha prou amb destitucions puntuals o comissions d’investigació simbòliques. Cal una auditoria independent i a fons del sistema de tutela, amb participació d’experts externs, societat civil i, molt important, amb espais per escoltar els mateixos joves que han passat pel sistema. Cal també la depuració de responsabilitats polítiques i tècniques i una reforma estructural del model de protecció a la infància que posi fi a la precarització dels serveis, a l’opacitat contractual i a l’abús de mecanismes d’emergència que desvien el sistema de la legalitat i de l’eficàcia.

Enmig de la foscor, també tenim elements de llum. Els sistemes de control extern funcionen amb informes rigorosos que exigeixen canvis profunds. Les institucions es comprometen. La normativa de contractació pública, inspirada en les directives europees, també afecta el tercer sector, massa oblidat i sostingut en molts casos per entitats que treballen amb la pressió de la realitat vulnerable i en marcs poc sòlids de sostenibilitat econòmica. És per això que calen models de licitacions o convenis estables i a llarg termini. És possible fer-ho amb el sistema adequat, amb transparència i una correcta planificació estratègica. El compromís dels alts càrrecs del funcionariat públic és imprescindible.

Aquest tema d’ara era la crònica d’una disfunció gegantina anunciada. Molts dels operadors fa anys que clamaven canvis, incloses algunes persones que ho van intentar a nivell polític i no van aconseguir-ho.

Els infants tutelats no són números. Són persones vulnerables que confien plenament en el sistema que hauria de protegir-los. I quan aquest sistema falla, no només per incompetència sinó també per inacció o per interessos espuris, el dany és irreparable. Estem davant d’una qüestió de drets humans. De país. I de dignitat.