Propòsit

¿Per què la infelicitat i el mal són objectes primordials de la creació artística? ¿És perquè l’art es nodreix de la vida, i la vida, tan sovint, comporta infelicitat, mal, dolor...? Faig un repàs mental ràpid de llibres, pel·lícules, cançons i pintures que més m’agraden. L’estadística és implacable: la majoria d’aquestes obres d’art s’inclina per escrutar la infelicitat, el punt de ruptura. El drama sembla tenir més pes narratiu que no pas la joia. ¿Per què costa més fer art amb la felicitat? Potser un esbós de resposta el trobem al començament d’Anna Karénina, en què Lev Tólstoi escriu: “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera”. És a dir, la felicitat uniformitza; mentre que la infelicitat és un resquill clavat a l’ànima que ens permet la singularitat, ja que el dolor –regal enverinat– atorga una marca distintiva. La felicitat és estàtica i autosuficient. La infelicitat, en canvi, sacseja i sempre reclama ser transmutada en una altra valència. D’aquí, potser, que tantes obres artístiques trobin/busquin el seu centre de gravetat en l’esqueixament vital.

Caminem sobre terres bellugadisses. I tot sempre està a punt de convertir-se en el seu contrari. Però malgrat ser conscient d’això, aquest estiu voldria imposar-me una dieta que encomani felicitat. Estic pensant en punts cardinals per a mi. Escoltar unes peces concretes de Bach i Vivaldi. Passejar a l’hora blava pels carrers empedrats d’un poblet del sud de França. Rellegir (per vintena vegada?) L’illa del tresor. I les Cartes del molí estant. Tornar-me a allistar amb els tres mosqueters. Sentir la felicitat còncava, assolada, d’Emily Dickinson. Recordar com, als vidres entelats del cotxe, un dia hi vam escriure una cosa veritable i honesta. Tornar a veure els films Amarcord, El rufufú, Ratatouille i els de Jacques Tati. No pretendre l’impossible: fugir del dolor o provar de redimir-lo. Només intentar acollir-lo com s’acull un ocell que té les ales trencades.