Cotxes neuròtics i dies que es retallen

Tota mena de síndromes envaeixen els ciutadans que tornen de vacances. Una legió de psicòlegs, metges, sexòlegs, sociòlegs i altres llicenciats se situen en els espais periodístics per especular sobre depressions laborals extravagants, traumes infantils en el retorn a l'escola i altres parides. Dins un món que es mor, els pocs que ens mantenim en zones més o menys estables ens inventem malalties, potser per cridar l'atenció. O simplement per exercir el noble dret de la queixa. I queixar-se dels que es queixen?

Només em lamento que la ciutat s'hagi tornat a omplir de cotxes neuròtics, que la tardor retalli la claredat dels dies i que els polítics recuperin el protagonisme a tot arreu excepte on l'haurien de tenir: a solucionar els problemes en comptes de generar-los. Fa anys, un grup d'amics vam crear una associació cultural, que va publicar una revista d'un sol full i un únic article, un manifest contra la rutina. L'article es titulava S'ha acabat l'estiu i totes les platges són buides. Ara enyoro la costa amb tots els apartaments esperant la pols de l'hivern i la desídia de la indiferència. Com anomenaríem la necessitat de viure fora de la comunitat, rodolar pels espais deserts, passar les tardes gronxant-se sense cap objectiu aparent?

Entro al metro en hora punta i en surto esparverat. A fora, el carrer Urgell rebenta de cotxes i fum. Em pregunto si no serien les autèntiques vacances fugir d'aquí, tot i saber que no ho faré.