Per no saber tancar la boca

En la batussa que va mantenir amb Napoleonet Sarkozy, la comissària europea Vivian Reding va perdre una excel·lent oportunitat de tenir la boca tancada. Diguem d'entrada que, al meu humil parer, aquesta dona tenia tota la raó en qualificar de vergonyosa la política sarkoziana d'expulsió de gitanos hongaresos. És, en efecte, vergonyosa i miserable, perquè no té res a veure ni amb la seguretat, ni amb la salut pública, ni amb els interessos i els valors de la República, com va repetint el president francès. Per molt que es tibi com un rave, per molta cara de merda sul nasso que posi, i per molta gesticulació de pel·lícula de Louis de Funès que arribi a desplegar, és massa evident que l'únic interès que hi ha en tota aquesta història és la bossa de vots que Sarkozy pretén evitar que se li'n vagi cap a Le Pen. Per cert, trobo d'allò més curiosa aquesta manera d'aturar l'extrema dreta consistent a adoptar les polítiques i les idees de l'extrema dreta. És el que sol fer el PP aquí, al qual naturalment li ha faltat temps per sortir en tromba (tromba personificada en la sempre sensacional Alícia Sánchez Camacho) a dir que troben magnífiques les mesures antigitanos de Sarkozy i que aquí també cal parlar sobre immigració “sense complexos”, que és com els agrada parlar als fatxes.

Dèiem que la senyora Reding té raó en les seves crítiques a Sarkozy (també la tenia quan va denunciar que el govern espanyol s'aprofitava de la presidència europea de torn en benefici dels seus interessos domèstics, cosa que ara li ha valgut una venjativa reconvenció per part d'un molt impresentable Zapatero), però que la va perdre per no haver sabut callar quan n'era l'hora. La seva comparació entre les expulsions de gitanos a França i les deportacions dels jueus per part dels nazis en temps de l'Holocaust va constituir una inacceptable cagada des de tots els punts de vista imaginables, i li va proporcionar a Sarkozy un argument que ell ha sabut aprofitar fins a les últimes conseqüències, en una demostració (a cadascú el que és seu) d'habilitat política tan perversa com inqüestionable. L'acusació de monstruositat que implicava el paral·lelisme establert per Reding ha estat el pretext que ha permès a tots els estats membres de la UE (que, com sempre, tenen molt poques ganes de barallar-se amb França) fer pinya entorn de Sarkozy i deixar a la comissària penjada com una banderola.

Una llàstima, al meu entendre, però l'episodi no deixa de contenir una lliçó valuosa: i és que a l'hora de desqualificar l'adversari no tot s'hi val i que existeixen realitats (com el nazisme o l'Holocaust) que no es poden fer servir com a munició verbal fàcil. La senyora Reding ho va fer, i n'ha tocat les corresponents i amargues conseqüències. Convindria que, pels nostres rodals, molts aprenguessin la lliçó.