Trossos

Margarit

Joan Margarit va fer un pregó excel·lent de la Mercè, a Barcelona. Això no ens ha sorprès gens als qui l'admirem com a poeta i sabem de la seva força com a lector en veu alta. Tampoc no ens ha sorprès que no hagi estat en absolut un pregó neutre i rutinari, sinó compromès amb el que ell creu. És el que ha fet sempre. En la seva poesia i en la seva vida. I ho haurien de trobar admirable fins i tot els qui en discrepen.

Pregó

Sobretot des del PP –però no només– s'ha criticat que Margarit va parlar a favor de la independència. S'ha dit que va actuar de vocero nacionalista. Aquí hi ha una confusió: si es convida algú a fer un pregó, és perquè digui el que vulgui. Hi ha qui es creu que els pregoners haurien de ser previsibles i automàtics: si tries aquest, dirà això. Doncs no. La imprevisibilitat ha de ser assumida i és necessària, perquè les persones no som autòmats, tenim un pensament polièdric i som capaços d'evolucionar.

Independència

Fa anys que segueixo Margarit amb admiració i respecte. No crec que sigui un nacionalista, en el sentit clàssic del terme. En absolut. És una persona de fermes conviccions antitotalitàries i un poeta en català, que per tant se sent lligat a una llengua i el seu futur. Que des d'aquestes premisses, Margarit hagi arribat a la conclusió que potser el que convé és canviar les relacions amb Espanya és significatiu. S'ha de llegir com un signe més dels temps.