E era Val d'Aran?

Com es poden prendre els aranesos la independència de Catalunya? S'acaba d'aprovar la llei de l'occità com a tercera llengua oficial, i caldrà que els aranesos pensin una mica en el que volen a partir d'ara. Reclamarien un lloc a les cabines de traducció de la UE i l'ONU? De fet, seria l'única manera per fer entrar l'idioma més saquejat d'Europa als fòrums internacionals.

M'imagino que en cosa de llengües s'arribaria a un acord. Els mandataris d'una República Catalana no voldrien tenir cap màcula en una qüestió –l'agressió cultural— històricament sensible. Més endavant potser canviarien les actituds, però si la protecció oficial es resolgués de forma immediata, després ja seria molt complicat canviar-ho. Però no estic segur que succeís el mateix amb l'encaix polític i administratiu de la realitat aranesa.

De fet, entre els pobladors de la vall hi ha un sentiment diferencial molt fort, fins al punt que parlen dels catalans com els d'allà baix; ells són aranesos i punt, en una identificació que sovint ha estat aprofitada per l'espanyolisme, tot seguint la consigna del divideix i venceràs. En el debat sobre les vegueries ja es va veure que el síndic de la vall, i molts altres, rebutjaven de ple encabir-se en una vegueria del Pirineu, tot i que fins ara han viscut del tot enganxats a la província de Lleida.

La discussió no és tant si l'Aran té més o menys competències, si recupera molt o poc l'idioma. El dilema de fons és fins a quin punt les reivindicacions de Catalunya són aplicables, mutatis mutandi, al cas de l'Aran. Són un poble? Una comunitat nacional? També han de poder exercir el dret a decidir, fer referèndums? Si la mida no és un problema, com ens atipem de dir els catalans, aleshores on fixem la barrera entre els que tenen drets de lliure determinació i els que no?

La resposta és que enlloc, que un cop oberta no podem tancar la llista d'admissió. És molt probable, gairebé inevitable, que en la consumació de la plena sobirania de Catalunya neixi un problema aranès, una qüestió occitana, o com vulgueu dir-ne. És possible que primer es passi per una fase cultural, després de reivindicació territorial, per formar una entitat autònoma en solitari, i finalment per les reivindicacions d'independència. Com que demanar l'annexió a França o Espanya seria una bogeria, garantia de desaparició, la sortida natural seria aspirar a clonar l'exemple andorrà.

I sabeu què us dic? Que m'agradaria poder triar entre dues escapades a l'hora de ficar-me entre muntanyes. Cap problema.