El pregó de Joan Margarit

No vaig poder assistir a la lectura del pregó de les festes de la Mercè d'enguany, i em va saber greu, perquè el pregoner era de luxe: Joan Margarit, a qui a aquestes alçades pot semblar sobrer presentar com un dels poetes vius més importants amb què compta la literatura catalana (dic que pot semblar sobrer però no ho és, perquè en aquest país no anem mai sobrats de res). El pregó, com ja és sabut, incloïa entre d'altres coses una reflexió sobre les relacions entre Catalunya i Espanya: Margarit va dir que potser ha arribat el moment de revisar a fons els termes en què es troben formulades aquestes relacions, i que Catalunya faci les passes necessàries per convertir-se en un estat independent en el si de la Unió Europea.

Tal com era de preveure, aquestes paraules van merèixer l'anatema del PP, sempre de guàrdia, i van causar una forta incomoditat en l'alcalde Hereu, que devia sentir una profunda enyorança d'Elvira Lindo (tot i que, amb la malastrugança que últimament arrossega aquest home, no es pot descartar que fins i tot Elvira Lindo li causés algun disgust). No cal dir que al partit de l'alcalde, que és el PSC, tampoc no va fer cap gràcia la reflexió de Margarit. Davant de les crítiques, el poeta es va defensar l'endemà en unes declaracions a COMRàdio: “Vaig ser un home educat, ahir; no vaig dir cap bajanada. Vaig fer un discurs raonat de deu minuts, per Déu! I després vaig llegir els meus poemes”.

No cal dir que Margarit té raó. Però em temo que hem arribat a un punt en què precisament el problema és que un home es comporti i s'expressi de manera educada i raonada. Més que res, perquè ni l'entendran ni el voldran entendre. Si tots els que es van llençar al damunt de les paraules de Margarit per rebolcar-s'hi una estona s'haguessin pres la molèstia d'escoltar o llegir el text sencer del pregó, potser hi haurien après alguna cosa. Margarit hi parlava de la seva condició de poeta bilingüe en català i castellà (és un dels poetes més llegits i estimats no només a Catalunya, sinó també a Espanya, i tota la seva obra és escrita simultàniament en les dues llengües) i de la relació de les persones i les comunitats nacionals amb la llengua o les llengües que parlen. Hi havia frases com aquesta: “Si a alguna cosa ens ha de dur conèixer una llengua és a respectar totes les altres i a no confondre'n mai cap amb l'ús espuri que les persones en puguem fer”.

Com no podia ser altrament, les reflexions de Margarit anaven molt més enllà d'un titular més o menys cridaner. Potser els polítics i els mitjans de comunicació haurien de plantejar-se si realment ens interessa reduir el debat públic a una guerra de consignes i d'insults. Ara bé, si de veres creuen que és així com ha de ser, almenys que no esperin dels grans poetes que vulguin acompanyar-los en el xivarri.