Sindicats de greuges

La independència de Catalunya pot fer canviar els sindicats? A la vista del que ha passat aquesta setmana, amb la vaga i els seus efectes col·laterals o impactes directament frontals, estic segur que és una pregunta pertinent. Hi guanyaríem o hi perdríem? Els gremis i associacions obreres, rondinarien més o menys? Una cosa és òbvia que continuaria idèntica, perquè ni l'apocalipsi nuclear ni la davallada dels arcàngels no la canviaran mai: sindicats i autoritats no es posarien d'acord en l'èxit de les aturades.

Fora d'Espanya, quins sindicats podrem tenir? Fixem-nos en l'entorn europeu, i veurem que el tipus de sindicat està en relació directa amb la naturalesa del país que els acull. A les nacions més grosses, sobretot les de l'Europa mediterrània, les centrals sindicals, com la francesa CGT, les italianes CGIL o CSIL, o les espanyoles UGT i CCOO, són màquines força mediàtiques, que intervenen en el joc polític i que presumeixen de poder paralitzar l'economia si no són degudament ateses.

A l'hora de la veritat, però, capten percentatges d'afiliació discrets, per sota del 30%, i tenen molt pes al sector públic. Aquest és el model que ens ha tocat, l'espanyol; sindicats amb certs aires d'administració, de difícil connexió amb els empleats –i amb els empresaris– del sector privat, i que actuen sovint a cop de xou mediàtic. Tenen una certa tendència a recollir els greuges dels assalariats que tenen feina segura i que defensen amb les dents els seus privilegis.

Al nord d'Europa, sobretot a les nacions petites com Holanda, Bèlgica, Finlàndia o Dinamarca, els sindicats destaquen menys als diaris, però en canvi estan molt més presents en la vida diària i en les negociacions a les empreses. En aquests països, el percentatge de treballadors afiliats supera de vegades el 70%, i les organitzacions són molt actives a l'hora de negociar i assessorar el govern o les patronals. I el dret a vaga l'apliquen amb comptagotes.

Continuaríem, doncs, tenint sindicats d'estil ibèric, quan disposéssim d'estat propi? El més probable és que no. D'una banda, deixaríem de sentir la cantarella aquella que ens calen sindicats catalans (com bisbes catalans, o rock català, o pornografia catalana), atès que tots els sindicats ho serien a la manera sardanística, tant si es vol com si no es vol. I d'altra banda, sincerament penso que tindríem sindicats més a tocar de l'economia productiva, més moderats i tècnics i potser també, per què no, amb més sintonia amb el comú dels mortals.