Estalvi

Al governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, jo me l'escolto molt. Ho faig des que va avisar, en plena eufòria, que prendríem mal si continuàvem pensant que els preus dels habitatges no pararien mai de pujar. Ningú no li va fer cas.

Però em fa l'efecte que Fernández Ordóñez no portava posat, dimarts passat, el barret de governador, sinó un que guardava a l'armari: el que duia fa una vintena d'anys, quan era secretari d'Estat d'Economia i de Comerç amb Felipe González. Renyar el que des de Madrid estant es coneix com a comunidades autónomas perquè no retallen prou les despeses no és un exercici de vigilància econòmica, sinó que emana dels més rancis principis unitaristes de l'Estat, ben arrelats a l'ADN del PSOE i del PP.

Reduir la despesa conjunta de l'Estat espanyol és fàcil. Si el govern central ha traspassat competències (no sempre amb tots els diners necessaris per finançar-les), el més lògic és que aprimi proporcionalment la seva burocràcia. Però això no es fa. La potència d'un estat, pel que sembla, es mesura pel volum dels seus funcionaris. L'ajustament no es fa, però es demana als governs descentralitzats, que són els que donen els serveis bàsics, que facin més sacrificis. Al darrere hi ha un nou intent (no és el primer; no serà l'últim) que l'estat recuperi competències cedides en un moment de debilitat.

Volen estalviar? És senzill: que deixin marxar Catalunya i Euskadi, i la resta de territoris que es reunifiquin i refundin Espanya. Ja veuran com s'estalviaran un munt de calerons. Amb el permís de Corbacho.