Hauria pogut dir sí

De l'entrevista a Felipe González publicada per El País el passat dia 7, s'ha destacat el dilema de l'expresident del govern espanyol davant la conveniència de cometre un atemptat mortal contra la cúpula d'ETA en territori francès. El líder socialista, que sempre es mantingué al costat del ministre José Barrionuevo i del secretari d'Estat per a la Seguretat Rafael Vera, i que va ascendir a general el coronel Enrique Rodríguez Galindo, condemnat per l'assassinat de Joxe Antonio Lasa i Joxe Ignacio Zabala, torna a defensar els seus antics subordinats amb una seguretat incommovible. Allò que converteix en notícia aquestes declaracions no és, però, el suport als condemnats per l'afer dels GAL, sinó el cinisme amb què l'expresident situa el terrorisme d'Estat enllà de la moral. Quan li van proposar assassinar la cúpula d'ETA, no va desestimar-ho per cap problema moral –diu–, sinó per les conseqüències diplomàtiques d'una operació d'aquesta envergadura. Vint anys després, l'expresident d'un govern que rebutjava la pena de mort reconeix que hauria autoritzat l'execució si hagués pogut esquivar-ne les conseqüències polítiques. Encara no sap, diu, si va fer bé o malament. Aquest dubte suscita preguntes: ¿només va ser informat d'aquesta operació? ¿desconeixia el que passava a Intxaurrondo amb l'implicació del governador civil (socialista) de Guipúscoa Julen Elgorriaga? Per què va ascendir el coronel Galindo malgrat les sospites que apuntaven en la seva direcció en el cas Lasa i Zabala i l'existència d'un informe del servei d'informació de la Guàrdia Civil, que el 1992 vinculava Galindo amb el narcotràfic? ¿Desconeixia González aquest informe, malgrat les denúncies publicades per diversos diaris des del 1990? Malauradament, en parlar dels budells de l'Estat, González n'obvia l'apèndix.

Amb la seva declaració Felipe González demostra que es considerava sobirà d'un estat nació, que, segons explica, és l'àmbit de realització de la sobirania. El sobirà, deia Carl Schmitt, es caracteritza per detenir el poder sobre la vida i la mort dels súbdits. I aquesta és exactament la posa en què es retrata González, alçant-se com a senyor de la vida i la mort d'unes persones en tant que súbdits, car la possibilitat d'atemptar contra ETA a França es fundava en la nacionalitat espanyola dels terroristes. D'altra manera, l'acció hauria deixat de pertànyer a la guerra bruta per convertir-se en una declaració de guerra al país veí. Ja es veu, doncs, com els dubtes del president obeïen efectivament a raons d'Estat.

Precisem encara. Si la decisió d'assassinar la cúpula d'ETA depenia de l'oportunitat, les víctimes intencionals quedaven a priori excloses de l'Estat de dret, independentment de l'execució del plan. El dubte que encara cova l'expresident consolida aquesta excepcionalitat, i reserva a l'Estat la possibilitat de portar a terme una acció similar en altres condicions, o sigui, de decretar il·legalment penes de mort polítiques com a correlat de l'excepcionalitat dels fons reservats (uns fons públics sostrets a la fiscalitat i per tant il·legalment legals, com diu González).

Entregant-se en cos i ànima a l'exercici del poder, González posà l'Estat per damunt de la vida i de la mort. Recordant fredament els cossos destruïts de Lasa i Zabala, els segrestaments i assassinats a França, l'única cosa que l'impressiona d'aquells anys és adonar-se que no havia sopat mai amb la família fora de casa. A mi, el que m'impressiona d'aquest estadista espanyol no és el contingut de les seves declaracions sinó l'empedreïment amb què legitima la violència d'Estat precisament en el moment que l'esquerra abertzale es deslleta de la violència i fa senyals d'entendre que la causa basca no converteix els seus defensors en sobirans en el sentit fort schmittià, una il·luminació que malauradament no sembla haver-se instal·lat encara als budells de l'Estat.

Però el que més sorprèn a aquestes alçades és un Duran i Lleida que corre a salvar González de les pròpies paraules, assegurant que no és ell sinó ETA l'enemic. L'enemic, un altre mot schmittià. Si el senyor Duran volia dir que ETA és l'enemic de l'Estat espanyol, l'afirmació és tan banal que no mereix comentari. Si el que vol dir és que el terrorisme és l'enemic genèric de la democràcia, ens posaríem ràpidament d'acord. Però si el que afirma és que ETA i no el terrorisme d'Estat és l'enemic de la democràcia, aquesta seria una declaració de principis molt poc adient amb allò que se suposa que representa el senyor Duran. Si la considerem des de la definició schmittiana de l'enemic com a principi més bàsic de la política, aleshores tenim motius per preguntar-nos si el senyor Duran representa una nova CiU que reivindica per als catalans el dret il·limitat a decidir, o representa l'entreguisme que caracteritzà la CiU que coneixem. Si la determinació de l'enemic és la condició de tota política, el sobiranisme hauria de saber qui és el seu antagonista. L'Estat sempre ha tingut molt clara la funció de l'enemic. N'ha tingut abans d'ETA i n'hi caldrà després d'ETA. Si el senyor Duran adopta el punt de vista de l'Estat en una qüestió tan transcendental, aleshores en referma la sobirania en tota la seva extensió. I això vol dir, senzillament, renunciar a una sobirania catalana que, per ser-ho, ha de reivindicar el dret a postular el seu propi enemic i a no conviure en els budells dels altres. Reivindicar el dret a triar l'enemic, i a rebutjar-lo si convé, no implica enaltir el terrorisme, sinó tot el contrari, implica un rebuig total i radical de les solucions violentes als conflictes de sobirania, sense que la violència dels uns ens llanci als braços de la violència dels altres.